"Són els pobles, estúpid!", per Joan Morro

Protstes a Grècia per la crisi (Font)

SÓN ELS POBLES, ESTÚPID!

Per Joan Morro, professor de Filosofia

Jean-Paul Sartre deia que els colonialistes sempre s’han encarregat d’humanitzar les poblacions que han volgut colonitzar. Així ho va exposar en ple procés de lluita anticolonialista. Les potències colonials eren aquelles que havien reconegut les poblacions indígenes com a humanes. Els francesos humanitzaven algerians: només així podien des-humanitzar-los. Mentre els colonialistes francesos pensaven que acabarien humanitzant Algèria, els algerians rebels patien la des-humanització de la colonització francesa.

Els que han de ser colonitzats, com els infants, són humans que han d’aprendre. Tanmateix, no hi ha colonització sense discursos que justifiquin que la població a colonitzar és inferior. Aquest tipus de poblacions, com deia Eduardo Galeano, no parlen idiomes, sinó dialectes; no professen religions, sinó supersticions; no fan art, sinó artesania; no practiquen cultura, sinó folklore. Vargas Llosa podria afegir que no uneixen, sinó que crispen; Jiménez Losantos diria que no tenen educació, sinó imposicions; un rei de qualsevol època etzibaria que han de ser part inqüestionable del seu regne. En fi, segons la mentalitat reflectida en aquestes paraules, les poblacions humanes inferiors han de ser intervingudes... pel bé comú.

Els discursos que els mitjans públics i privats afins als partits borbònics han engegat al voltant dels fets de l’1 d’octubre han mirat d’humanitzar els catalans. En efecte, si atenem què s’ha dit de nosaltres, podrem suposar que estem adoctrinats per les nostres escoles, manipulats pels nostres periodistes i teledirigits pels nostres polítics electes. A més a més, estem amenaçats per un corrupte cos policial orquestrat per traïdors i uns presumptes professionals de la sanitat que fan informes falsos per a qüestionar la proporcionalitat de la policia espanyola. Fins i tot, els líders pacifistes del nostre país mereixen ser empresonats pels seus actes. És per tot plegat que els catalans som una mena d’humans inferiors, una gent ingènua i confosa en mans de “nacionalistes” tan perversos com omnipotents. “Ai, pobrissons, aquests catalans!”.

Se’n parla molt ara de l’article 155, però no és aquest pretext el que ens hauria de preocupar. L’autèntic motiu de preocupació, sí més no des de la perspectiva de les classes populars, és que els pobles del Regne d’Espanya creguin realment en els discursos nacional·legalistes; que pensin que els catalans som pàmfils abocats a un atzucac pels interessos particulars d’una malèfica “burgesia”; que no puguin veure que el leitmotiv compartit pel conjunt de les forces independentistes no és un altre que el rebuig militant del nacionalisme. Efectivament, són els nacionalistes espanyols vestits del fonamentalisme constitucional vibrant arreu la causa principal de que molts nacionalistes catalans i molts catalans que no són nacionalistes apostin ja de forma irreversible per la independència de Catalunya.

Seria un greu error pensar que Catalunya és l’únic poble que no s’ha empassat els discursos consagrats pels poders fàctics del Regne. Potser no som responsables de què l’altre ens tracti com un infant, cóm un ésser inferior, però sí de creure’ns especials. De fet, la credulitat també ens caracteritza. La prova és que encara hi ha una part dels catalans que veu la Unió Europea com la gran solució... per a nosaltres, els demòcrates. Aquesta creença compartida no només revela cert esperit colonitzat sinó que, precisament per això, sembla un xec en blanc per a les elits europees: aquells que, com Sartre suggeria, sempre s’encarregaren d’humanitzar les poblacions que volien colonitzar. “Nosaltres, que som europeus com ells, gaudirem de la seva intervenció, oi?”

No ens enganyem: els Estats que avui configuren la Unió Europea s’han mostrat inútils a l’hora de gestionar els pitjors conflictes que han viscut de prop des de la Segona Guerra Mundial. La pudor de les barbàries viscudes a l’antiga Iugoslàvia i Ucraïna encara no s’ha escampat prou. Així mateix, les tragèdies humanitàries provocades per les guerres de Líbia i Síria mostren que, a més d’inútil, la Unió Europea és profundament immoral. Quin adjectiu pot ser més adient per a definir un club de burocràcies capitalistes les fronteres de les quals són cementeris per a les classes populars? Uns cementeris que, no ho oblidem, són lascivament despullats pels mitjans audiovisuals per a una massa amorfa d’europeus que han interioritzat la condició d’espectadors.

Des del punt de vista del súbdit, la Unió Europa regna però no governa. Aquesta idea (que és tan absurda com copular sense sexe) és present en els catalans que pensen que Europa garantirà la democràcia a Catalunya. Aquesta gent sembla oblidar que la Unió Europea és una arquitectura institucional projectada i mantinguda pel benefici econòmic de grups concrets. És aquesta Europa la que afirma de facto que controlar policialment tots els moviments dels ciutadans és un bon negoci. És aquesta Europa la que afirma de facto que una Mediterrània plena de cadàvers té menys costos que acollir refugiats. El governament europeu que el súbdit obvia rau en l’exercici de la lògica que hi ha al darrera d’aquest tipus d’afirmacions. 

Potser una gens improbable ineficàcia del Govern espanyol i dels seus aparells podria moure les burocràcies europees envers Catalunya. Consegüentment, s’engegaria allò que ara tan feliçment se’n diu “mediacions internacionals”, com si aquests mecanismes no fossin símptomes de problemes. La finalitat dels moviments en qüestió seria evitar una crisi econòmica que pogués afectar els interessos de certs membres de la Unió Europea. Per aquí podria arribar una via cap a la República Catalana. Així i tot, aquests moviments són només una possibilitat: també és possible que l’únic Estat que intervingui directament a Catalunya sigui l’espanyol. Potser això li surt més a compte a Europa. No van ser un bon gruix dels europeus els que s’estimaren més una Espanya franquista que una revolució espanyola? Tanmateix, no són una bona part dels europeus els que en ple segle XXI estan votant partits xenòfobs? 

El poble (així, en singular) és una abstracció burgesa que permet que els populistes es comuniquin entre sí i puguin participar en eleccions. És per això que creure que el poble català (o l’europeu) possibilitarà la democràcia comporta un seguit de discursos que al capdavall ens humanitzaran tot obrint la porta a intervencions en noms d’un fantasmagòric bé comú. En tot cas, és el compromís solidari i combatiu dels pobles del Regne d’Espanya i del conjunt d’Europa l’única cosa que les pot evitar. El poble és qui més ordena i sols el poble salva el poble, certament, però un poble sense pobles és un va desideràtum. Avui, com ahir, cal un internacionalisme actiu. 

Són els pobles (així, en plural) els que tornaran a marcar l’avenir del continent. Que apostin pel compromís o per la humanització, o directament pel racisme i el classisme més descarats, depèn només de nosaltres, els europeus.

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

Toni Barceló:"L'entorn i l'experiència ho són tot a l'hora d'escriure cançons" [entrevista a Eyeslandic]

Antoni Barceló Riera (Palma, 1984) és músic i activista cultural. Actualment resideix a Cantàbria, on es dedica a l'ensenyament musical, i estudia el grau en Llengua i Literatura Catalanes a través de la Universitat Oberta de Catalunya. Conegut musicalment com Eyeslandic, ha publicat el seu primer disc titulat  From home to home, que podeu escoltar a la revista digital EDR Balears.

Òscar Adamuz

Quin missatge vol transmetre Eyeslandic amb aquest treball i a quin públic va dirigit?

Més que proposar-se transmetre qualque cosa, amb From home to home Eyeslandic escriu un gran interrogant en blanc i negre damunt l'existència. Els dos temes que travessen de manera obsessiva les cançons del disc són la identitat i la temporalitat, i en els textos hi ha un treball de reflexió que pretén assenyalar el lloc de l'individu al món, una recerca de la llar que potser no assoleix l'èxit. From home to home és un disc que agraeix una escolta seqüencial perquè cadascuna de les peces que el formen són una passa més cap a un destí incert, però que tenen un sentit dins el conjunt. De fet, es podria dir que representen formalment la qüestió sobre el lloc de l'individu dins la col·lectivitat. Crec que tothom s'hi pot sentir reconegut, amb el els textos, però també amb la música. És un disc molt agradable des de la primera escolta, però que a poc a poc va revelant matisos que de primer antuvi no semblava que hi fossin. Segurament tothom s'ha formulat qualque vegada les preguntes que trobarà a From home to home, i segurament també hi reconeixerà en la dimensió estrictament musical elements molt familiars. Crec que és un disc que pot agradar al públic en general.

Quines influències musicals es poden observar en aquest nou disc?

Crec que s'hi pot endevinar fàcilment la música que m'agrada, que té un vessant britànic que va des de The Beatles i Nick Drake fins a Oasis, Radiohead, Damien Rice o Glen Hansard, i un altre de més nord-americà que agrupa Neil Young, Bob Dylan, Elliott Smith o Wilco. From home to home és, de fet, un disc de folk-pop que va evolucionant cap al rock i el paisatgisme sonor a mesura que va avançant. Abans et parlava de la identitat i la temporalitat, i crec que aquests temes surten sobretot de les meves lectures. Sóc un amant de la poesia –tot i que no m'atreviria mai a penjar-me el títol de poeta!– i un lector apassionat d'escriptores com ara Maria-Mercè Marçal o Montserrat Abelló. Crec que d'alguna manera aquestes influències també són presents a From home to home.

Un mallorquí que viu a Cantàbria i canta en anglès. Com condiciona l'entorn personal i ambiental a l'hora de compondre?

Ai, les identitats! Pens que tot el que et pugui contar en aquest sentit t'ho contaré inevitablement des de la meva posició identitària, que alhora poua en les meves experiències. Qui parla és el bagatge de cadascú. Amb això et vull dir que crec que l'entorn i l'experiència ho són tot a l'hora d'escriure cançons. Si la meva vida no hagués estat com ha estat segurament avui no t'estaria parlant de From home to home, sinó d'una altra cosa ben distinta, o de res. Sóc plenament conscient que sóc una persona que depèn molt de l'entorn, m'influeix moltíssim. Sóc la típica persona que és gris els dies grisos. I els dies blaus… també! Fora bromes, crec que no exager gens ni mica si et dic que en gran mesura sóc l'entorn en què em trob en cada moment.

S'albira en l'horitzó del futur un disc en català? Quina és la salut de la música en la nostra llengua?

Per a mi escriure cançons en anglès és una cosa espontània. Si From home to home és un disc fet íntegrament en aquesta llengua és senzillament perquè aquest pic m'ha sortit així. També et puc dir que m'ha sortit així com em podria haver sortit d'una altra manera, perquè sent l'anglès i el català com a llengües meves i m'hi sent reconegut quan hi cant. I, sens dubte, en algun moment publicaré qualque treball en català, o en ambdues llengües. O qui sap! M'encanta aprendre'n de noves. Pel que fa a la salut de la música en la nostra llengua, pens que, per sort, ja està començant a ser innecessari categoritzar les produccions musicals segons l'idioma. Avui es fa moltíssima música en català, molt ben feta i de molts de tipus. Crec que hem superat l'anormalitat lingüística dins aquest àmbit de la cultura, i podem trobar discs en català més enllà de l'etiqueta anacrònica de Rock Català. Evidentment, el Rock Català tengué el seu moment i ha estat imprescindible per al nostre desenvolupament cultural, però en aquest sentit, com en molts d'altres, estam fent-nos adults.

Des de Cantàbria com s'observa el panorama cultural i social als Països Catalans? Com mantens els lligams?

La meva família viu a Mallorca. Les tecnologies de la informació m'ajuden a poder mantenir-me contínuament en contacte amb ells, però sempre que puc també vaig a visitar-los. Desgraciadament no hi puc anar sempre que vull, però els lligams, no els he perdut. Em sent molt de la meva terra, diria que cada cop més, i una part molt important de mi sempre hi és. Passi el que passi. També em mantenc informat en tot moment sobre els temes d'actualitat dels Països Catalans a través dels familiars, dels amics i dels mitjans de comunicació. T'he de dir que de vegades es fa molt dur viure i veure certes coses des de la distància. Hi ha pics que et faria ganes esser-hi físicament per abraçar qualcú o sortir al carrer a dir-hi la teva, però has de resistir en un entorn que de vegades es torna explícitament molt hostil contra coses que per a tu són tan teves com la teva intimitat. Això no obstant, crec que en general ens desconeixem mútuament més del que seria desitjable. A Cantàbria, molta gent també s'hi sent ciutadana de segona classe perquè creu que qui els hauria de donar suport no ho fa així com toca. Pens que en aquest aspecte i molts d'altres ens pareixem més del que creim.

Gràcies i molts d'èxits, Toni!

*Toni Barceló també és membre d'Acció Cultural dels Països Catalans, impulsor del digital ACCIONA'T i participa de la xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua fent, entre altres tasques, servei d'assessorament lingüístic.

« La clau per a fer vinculant la victòria del sí a la independència és la gestió de les relacions de poder internes i externes » [ENTREVISTA ANNA ARQUÉ]

« La República Catalana serà plena quan estigui federada entre iguals amb la resta del territori »

Anna Arqué (Lleida, 1972) fou impulsora de la Coordinadora de les consultes populars (2009) i és l’actual Portaveu als Països Catalans de l'ICEC - International Commission of European Citizens, plataforma/ONG internacional amb seu a Brussel·les i responsable d'internacional de la UCE-Universitat Catalana d'Estiu.

Entrevista realitzada per Ò. A. dos mesos abans de l'1 d'octubre per a ACCIONA'T

Com definiries el moment polític actual a dos mesos del referèndum anunciat per la Generalitat de Catalunya?

Podríem definir-lo amb dos paraules: Desesperació per la banda dels qui, per ets o per uts, s’oposen a participar del referèndum d’autodeterminació de Catalunya i, Determinació per la banda dels qui no només votarem sinó que farem que el vot de la gent a favor de la independència sigui efectiu.

I si em permeteu diria que per aquells 500 i escaig catalans d’arreu del principat que aquell 24 d’Octubre de 2009 a Arenys Munt, en motiu de l’assemblea fundacional de la Coordinadora Nacional de les consultes populars, ens vàrem comprometre a treballar fins aconseguir que el Parlament/Govern Català convoqués i realitzés un referèndum oficial d’autodeterminació sobre la independència de Catalunya, aquest és el moment polític dels fets sobirans. Per a tots els Catalans aquest és el moment polític en què mostrarem al món que no som el que altres escriuen que som sinó el que demostrem que volem ser amb les nostres pròpies accions i decisions.

Amb tots els ressorts de l’estat espanyol en contra de la celebració de l’1 d’octubre i amb la comunitat internacional expectant, la participació serà la clau real que determini si el resultat és vinculant ?

La clau per a fer vinculant la victòria del sí a la independència és la gestió de les relacions de poder internes i externes pet part de les institucions catalanes. Els mínims de participació són necessaris desprès d’un conflicte bèl·lic o en un escenari on pot haver-hi parts del país sense bones comunicacions, ni accés a la informació i/o amb la sospita que es viuen situacions de restricció de moviment o llibertat d’expressió. En el cas Català on tothom és lliure per anar o no anar a votar, qui decideix no anar a votar està donant per bona la decisió de la majoria que sí vota. No anar a votar pensant en boicotejar el resultant al·legant poca participació no es acceptat internacionalment, només cal veure el cas més recent, el referèndum d’Escòcia que tot i ser acordat, no tenia ni mínims de participació ni mínim qualificat de sí per sobre l’estàndard 50% +1.

Per tant, el fet que tothom sap què passarà l’1 d’octubre a Catalunya, fa que en el supòsit que no hi hagués ni un vot a favor del NO, s’hauria d’entendre i acceptar que a Catalunya no hi ha ningú que s’oposi a la independència de Catalunya.

Sabent això, que cadascú faci el que bonament pensi és menester per fer que la seva opció guanyi, jo vull la independència i per tant votaré Sí i diria a qui no la vulgui que voti No, o la victòria del Sí serà molt més fàcil gràcies a la seva abstenció.

Com a especialista en afers polítics internacionals des de l’ICEC (International Comission of European Citizens), com creus que les autoritats catalanes han treballat el suport d’altres països al dret a decidir de Catalunya? Se n’ha fet prou?

Les autoritats Catalanes saben perfectament de la importància del fet internacional. Tanmateix, no formem part del Govern i, per tant, com s’ha gestionat aquest aspecte clau i si l’estratègia emprada ha estat la més adient, ho veurem ben aviat. Evidentment, espero i desitjo de tot cor que així sigui. Per part nostra fa molt temps (abans del 9N!) que vàrem proposar una taula transversal amb tots els partits i les entitats que treballem el tema internacional, especialment ICEC, CIEMEN i ANC internacional, com també hem insistit en la necessària creació d’una Comissió de Garanties del referèndum participada per actors internacionals amb els que prendre les decisions oportunes davant els embats de l’estat. Però com he dit, cada equip té la seva manera d’entendre les oportunitats i riscos, tanmateix, nosaltres estem a la disposició del que el govern cregui oportú.

Quin paper poden jugar altres nacions sense estat en processos d’autodeterminació com els d’Escòcia o Catalunya?

L’estatus quo estatal sempre ens ha volgut aïllats i s’ha promocionat la idea, fins i tot, dins les nacions que lluiten per recuperar la seva independència, que el més prudent era lluitar sense aliances amb demòcrates d’aquestes nacions amb les compartim la lluita autodeterminista. El meu plantejament d’inici davant d’aquesta por de fer ‘enfadar’ els estats, era molt fàcil: separats, que hem aconseguit durant aquests segles? És l’estat francès més avesat amb el respecte de les llengües no franceses? Ha estat l’estat italià iniciant descentralitzacions de competències cap els Vènets? NO i NO.

S’atribueix a Einstein allò que ve a dir que es bo canviar de mètode per obtenir una resposta diferent a l’habitual, i això vàrem fer. Els demòcrates europeus som majoria, els ciutadans que volem uns estats, una Europa “de, per i amb la gent” som majoria i, per això, no ens hem de sentir acomplexats en sumar caps i mans que ens donen més altaveus i ens fan més potents, tot compartint un mateix objectiu: exercir l’autodeterminació dels Pobles.

«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord?

Sí, una llengua implica una identitat col·lectiva i un seguit d’elements culturals particulars que configuren una comunitat política, un poble, una nació. Això és tan evident que, de fet, explica el perquè del violent afany persecutori de la llengua catalana per part dels espanyols/francesos que ocuparen la nostra terra i institucions per la força de les armes. Volien el nostre país, i per arrebatar-nos-el no era suficient en ocupar la terra calia eliminar el que el fet diferencial nacional més evident.

Ara bé, en una nació d’un món globalitzat com el nostre, sempre hi conviuran moltes llengües, també passa en d’altres països amb menys parlants com Dinamarca i per això, la llengua natural de la nació és la que els estats treballen per convertir-la en la llengua vehicular dels seus ciutadans. “Com passa ara” m’explicava amb satisfacció -i jo diria amb un pèl d’emoció- un amic d’Olot en referència unes joves que eren a la plaça per on passejàvem “són totes nascudes en diferents països africans i parlen diferents llengües natives, però entre elles la seva llengua comuna és el Català”.

En tot aquest procés polític de Catalunya, quin paper hi juguen els Països Catalans i com poden quedar les relacions entre una República catalana i la resta del domini lingüístic?

Malauradament, penso que durant massa temps, han pensat més en la realitat dels països catalans aquells qui la neguen que els propis... El malson d’un efecte dominó d’independències els ha fet, si es pot, més bel·ligerants i viscerals contra la realitat d’una cultura catalana, d’espai econòmic català, d’espai comunicatiu català, gastronòmic o esportiu comú. Dividir i diferenciar ha estat la seva màxima i, tristament, la mínima de les nostres institucions. Ai, però, vés per on, com sura allò popular que ens agermana.

Som on som perquè som qui som i tots plegats ens estem desfangant, cadascú al seu ritme però hi ha un batec comú que ens enllaça i que cada cop és més present, perquè cada passa que fem, ens apropa més.

La República Catalana serà plena quan estigui federada entre iguals amb la resta del territori, res de nou que no es pugui reconstruir dins el marc democràtic del segle XXI. Mentrestant això passa o potser com a primer gran pas, amb la República catalana la llengua catalana serà present internacionalment de manera oficial i, a més, i de forma natural, la República Catalana independent serà un Estat aliat, actiu i proactiu tant en l’àmbit cultural com l’econòmic per a tot el territori lingüístic català. Serem uns països catalans amb un estat que els reconeix i promociona.

Quines tres coses canviaries de com s’han vingut donant els fets a Catalunya des de la manifestació del 10-J de 2010 fins l’estiu de 2017?

Primer, faria una esmena al relat oficial que obvia el vertader punt d’inflexió que van significar les La Consulta Popular sobre la independència (2009-11), més coneguda com les consultes populars. Segon, canviaria l’efecte natural de ‘forat negre’ que ha provocat la maquinaria de l’ANC, neutralitzant les moltes iniciatives no subvencionades que tenia l’independentisme català abans del 2012. Tercer, una acció internacional no tan centrada en l’estètica dels actes promocionals a l’exterior i més focalitzada en una xarxa descentralitzada de connexions mundials heterogènies, multinivell i multidisciplinars.

Fa uns anys tu vas ser una cara molt destacada de Solidaritat Catalana per la Independència (SI), partit avui dia molt minoritari. Com valores aquells anys i l’estat actual de la teva antiga formació política?

La meva participació dins aquesta coalició política va vindre per part de Democràcia Catalana, partit que en Joan Laporta va fundar just desprès de deixar el càrrec de president del FCBarcelona. El President del millor Barça, del “Més que un Club”, era una persona carismàtica, que fàcilment feia ombra al mateix president de la generalitat, el sr. Montilla! Una personalitat amb una força innegable i que, tot i la seva rellevància esportiva internacional, mai va negar-se a cap de les peticions que li vaig fer a favor de les consultes populars, fins i tot la seva junta va signar cedir-nos les instal·lacions del camp nou per a sumar més punts de votació a la consulta popular de Barcelona Decideix del 10A del 2011. La seva predisposició i patriotisme era incondicional i jo n´estava molt i sincerament agraïda, per la qual cosa em va semblar correcte acceptar la seva proposta d’acompanyar-lo en aquella aventura política. Desprès, arriba Solidaritat, un període del que guardo molts record i pocs de bons. Van ser pocs mesos fins que vaig tornar a l’àmbit del que mai em vaig desvincular: l’activisme independent en l`àmbit internacional.
He de mencionar però tota aquella bona gent que vaig conèixer a Solidaritat, gent que com jo arribàvem de casa nostra amb cap altre objectiu que assolir la independència de Catalunya, molts potser encara voluntaris o regidors de solidaritat, i que de ben segur, ben aviat ens retrobarem per a celebrar la victòria!!

I ja per acabar, hem parlat molt de l’esfera global i nacional i ara ho fem del local. Com a lleidatana, quina és la teva impressió de els polítiques municipals de l’actual Paeria governada pel PSC amb suport de Ciutadans?

La ciutat de Lleida porta xx anys governada pel PSC i necessita d’un canvi immediat. No és fàcil explicar la casuística de Lleida, però estic convençuda que ERC, PdCat, la CUP i Demòcrates sabran trobar la manera de capgirar la configuració de l’actual Paeria, cada cop més reaccionaria i allunyada d’unes polítiques a favor del progrés real de la gent de Lleida i dels seus col·lectius populars. La Lleida del recent inaugurat Parador Nacional és la Lleida encara continguda, encara encotillada per un passat recent, més present del que pot semblar. Però les plaques dels carrers amb noms franquistes cauen i anem obrint una escletxa, i ja sabeu el que diuen: per trencar un vidre no et cal una canonada, només et cal fer una petita esquerda. Visca la terra ferma!!