 |
| Imatge d'un centaure en la cultura hel·lènica |
Èson,
el monarca de Tessàlia, abdica a ran dels feixucs afers reials. Ho fa en favor
del seu germà Pèlies. L’única condició serà que Pèlies renunciï al mandat tan
bon punt el jove Jàson, fill d’Èson, tingui l’edat adient per assumir la corona
d’aquest territori hel·lènic. En el moment que és un home fet i dret, Jàson
reclama fer-se càrrec del reialme. Però Pèlies li etziba: «Encara no estàs
preparat. Primer has de complir una gran gesta. Fer alguna cosa extraordinària
per demostrar que et mereixes el tron.» Així comença l’aventura dels intrèpids
argonautes (Teseu, Orfeu, Heracles... ), amb els quals Jàson solcarà confins
remots. I no m’estenc més sobre Jàson i
el velló d’or, un dels grans mites grecs, del qual no goso avançar el
desenllaç.
El que
sí goso és relacionar la serra del Pelió, una discreta península de l’est de
Grècia, amb Pèlies, el rei accidental que va quedar encaterinat pel poder. Per
arribar al Pelió, se sol passar per Volos, un dels ports de mar de Tessàlia. La
mitologia hi ubica la construcció l’Argos, el vaixell de l’audaç expedició, en
unes drassanes properes (Nea Ahialios). Així com d’allà on va salpar.
Per
cert, entre el 1318 i el 1390, la Companyia Catalana d’Orient fundarà, en l’actual
Tessàlia, el ducat de Neopàtria.
El mont
Pelió, tal com se’l coneix, és dels pocs indrets de Grècia on la verdor
persisteix durant l’estiu. I és que la vegetació d’uns boscos altius i
ufanosos, que al pic de l’hivern queden nevats, arriba gairebé vora mar. Tenir
a prop de la platja tanta natura, permet trobar ombres a banyistes de l’estil
d’un servidor.
 |
| Platja a Pelió |
La
bellesa de l’esmentada península, amb forma de ganxo, banyada per l’Egeu,
segurament explica que les centàurides i els centaures s’hi establissin. Malauradament
la majoria d’aquestes criatures, meitat persona meitat cavall, eren salvatges.
I van convertir el Pelió i altres topants de Tessàlia en unes contrades on hi
senyorejava la llei de la selva i el descontrol. Tot i la mala fama que
arrossegaven aquests estranys genets, també és cert que n’hi havia que eren
nobles i savis (mestres, astròlegs, sanadors, endevins... ). Jo no vaig tenir
la sort o la dissort, a hores d’ara no ho sé, de trobar-me’n cap. I
probablement és així perque fa una colla de segles aquests sagitaris foren
expulsats del Pelió per Piritou, rei dels làpites, a causa d’un conflicte
etílicoconjugal.
A
Kissos, un llogarret encastat en un dels turons del Pelió, els carrers són
costeruts i empedrats. Un bé de Déu de kiwis i raïms, en procés de maduració,
pengen d’un cobert fet amb troncs i farcit de branques. Aquesta mena de pèrgola
presideix el pati de l’antic hostal Martiou, que aixopluga als residents de la
calorades estiuenques. Ashley i Peter, una parella jubilats londinencs, hi passen
els estius. També hi passa unes setmanes en Geoff, un anglès establert a
Atenes, i el seu gos cec i envellit, que cada matí es lleven a les 5 per
banyar-se a la platja. El Martiou és ara un centre holístic, anomenat Kalikalos
(www.kalikalos.com). Bona part dels que s’hi allotgen hi fan cursos de
creixement personal; ioga; flors de Bach; biodansa; cuina vegetariana grega;
massatges; art experimental; meditació vipassana... Potser caldria oferir algun
curs de risoteràpia, atès que hi ha grecs que són força eixuts. El casalot és
festejat per girasols, roses, geranis, entre altres plantes d’un jardí d’allò
més florit. Mentre trec les males herbes i vaig regant les petites feixes de
l’entorn, una senyora de Salzburg, la Kristin, m’ensenya les llavors d’enciam
que ha dut expressament d’Àustria. Li fa molta il·lusió veure com aniran
creixent. Conviure i aprendre és, de fet, l’esperit de la comunitat ecològica.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de "Removent consciències"
