dissabte, 27 de febrer del 2016

"L’any del Tio Canya al País Valencià", per Sal·lus Herrero

   
L’any del Tio Canya al País Valencià


L’altre dia, principis de febrer, ens reunien al claustre de la Universitat de València, on hi ha una estàtua de l’humanista del segle XV i XVI Joan Lluís Vives, membres d’associacions en defensa de la llengua del País Valencià convocats per la Falla Arrancapins. La idea és declarar l’any 2016 l’any del Tio Canya, que és una de les cançons més emblemàtiques en defensa del català de València, escrita per Vicent Torrent, membre fundador d’Al Tall, el 1976, uns mesos després de la mort del dictador.
La cançó d’”El Tio Canya” (com “Al Vent” de Raimon, “L’estaca” de Lluís Llach o “Libertad” de Labordeta) és una cançó de resistència i resiliència, després d’anys i segles d’opressió lingüística, cultural i nacional contra els territoris catalanoparlants. El Tio Canya és un home gran al que li han negat la llengua del seu poble al seu mateix país, quan ha anat a València, quan va entrar en quintes, perquè era obligatori el servei militar a l’estat espanyol, en casar-se en sa muller i  la tercera vegada també va patir una humiliació tal que va decidir no tornar més a la capital del seu País Valencià; després, la cançó conta les vexacions que va patir el seu fill, el del Tio Canya, a l’escola, en uns mestres que durant la dictadura t’agredien verbal i físicament si deies algun sol mot en català a l'escola; remembrem que durant la dictadura franquista estava prohibit el català a tots els àmbits de les administracions, municipals, “provincials” i estatals, com encara passa avui dia quan prohibeixen el català als parlaments espanyols i europeus, quan censuren tots els mitjans de comunicació en català al País Valencià, sense cap mitjà de comunicació en la pròpia llengua, quan els tribunals de “justícia” li treuen a Catalunya la priorització del català a l’administració. Perquè si no es prioritza el català als Països Catalans, vol dir que es prioritzarà l’espanyol, com passava durant el franquisme i encara en el post-franquisme, si més no, a la Franja, les Illes, el País Valencià, L’Alguer i El Rosselló fins ara mateix.
  • El Tio Canya és una de les cançons més emblemàtiques en defensa del català de València, escrita per Vicent Torrent, membre fundador d’Al Tall, el 1976
Al meu parer, el que volen aconseguir amb totes aquestes mesures contra el català és que a Catalunya el català minve la seua presència social a les administracions per avançar en la substitució lingüística, reproduint el model supremacista, racista i anti-català que s’imposa des de l’estat espanyol, sobretot contra les persones dels territoris catalanoparlants de la Franja, de les Illes i del País Valencià, on malgrat la "cooficialitat", els governs autonòmics tenen competències limitades i els organismes estatals (RENFE, "ministerios", Correus, etc) imposen l'espanyol de manera prioritària, excloent i eliminant la nostra pròpia llengua catalana de molts àmbits públics.

El 23 de febrer passat, l’escriptora valenciana en català i una mestra excel·lent, Carme Miquel Diego, feia un article al diari “L-El Mercantil Valenciano”, sobre el Tio Canya, reivindicant que es celebre el 2016 l’any del Tio Canya com un reconeixement al treball de Vicent Torrent i Al Tall i una injecció d’autoestima col·lectiva per als catalanoparlants del País Valencià després de tants anys d’humiliacions, vexacions i opressions sistemàtiques per banda dels governs autonòmics del PP i de l’estat espanyol que continua encara amb la voluntat i la praxi de voler genocidiar-nos lingüísticament, culturalment i nacionalment, sense reconèixer-nos els drets de ciutadania complets i els drets humans, socials i lingüístics per a poder viure plenament en català a tots els àmbits dels Països Catalans, com si fórem ciutadania de primera. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres llengües, però és 'la nostra' i no l’hem de deixar perdre perquè s’aniquile i desaparega, un poble, el nostre, que ha patit moltes opressions i ha resistit encara, tot i que se l'intente estigmatitzar com a poble corrupte, generalitzant, a causa de les polítiques institucionals, espanyolistes i corruptes que ha practicat el PP al País Valencià … No obstant açò i per això, els territoris catalanoparlants necessiten estructures d’estat pròpies per garantir la seua reproducció social, com demanava el filòleg Joan Solà quan li donaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
  • Que es celebre el 2016 l’any del Tio Canya és una injecció d’autoestima col·lectiva per als catalanoparlants del País Valencià 
Textualment, ens deia Carme Miquel: "Per a mi, l’any del “Tio Canya” és l’any de l’autoestimacol·lectiva. Autoestima que vol dir saber-nos posseïdors d’una llengua variada i rica, clàssica i alhoramoderna, apta per a ser usada en tots els àmbitsels àmbits col·loquialadministratiu i literarielsàmbits educatiucientífic i tecnològic. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres,simplement és la nostraexpressió de la nostra culturaconstruïda pel nostre poble al llarg dels temps. Una llengua que no pretén eliminar-ne cap altra, que vol sumar i no restar. És la que necessitem per auto-estimar-nos col·lectivament i la que oferimcom la nostra aportació més preada, a la cultura universal".  

Continuava Carme dient: "I, en tant que la llengua és l’expressió d’una manera d’entendre elmón i està íntimament relacionada amb la construcció del pensamentjo pense que l’any del TioCanya serà també l’any de l’autoestima com a poble valencià. Un poble que no és excloent sinó obert iacollidor i s’indigna davant de les polítiques inhumanes com la d’Europa cap als refugiats. Un pobleeducador, que posa tots els infants i joves valenciansels de naixement i els nouvinguts, en el centre del’atenció política i social. Un poble que treballa per la justícia i dóna més a qui més ho necessita. Unpoble que estima el seu territori, i conscient de la greu problemàtica mediambiental existent, local i global, actua amb decisió en tots els àmbits que ajuden a la recuperació del medi ambient i lasostenibilitatUn poble que, juntament amb Raimon, “canta les esperances i plora la poca fe”. El poble del Tio Canya. 
 
La cançó del Tio Canya és un himne de resistència, d’autoestima i afirmació de la voluntat dels nostres pobles (de la Franja, Catalunya, País Valencià, El Carxe, les Illes, el Rosselló i l'Alguer) per conservar, revifar i revitalitzar la llengua a tots els àmbits malgrat totes les censures, prohibicions i entrebancs; poder viure en el català de la Franja, del País Valencià, de les Illes, de Catalunya, del Rosselló, d’Andorra o L’Alguer al dia a dia, al cinema, teatre, mitjans de comunicació, a l’escola, a totes les administracions, als tribunals de justícia, a  les notaries i inclús a les TV espanyoles, mentre formem part de l’estat espanyol i les paguem amb el diners que ens espolien a les terres i a la ciutadania catalanoparlant, mentre ens prohibeixen expressar-nos en català a aquestes mateixes TV, ràdios, parlaments i mitjans de comunicació espanyols, deixant-nos al País Valencià sense cap mitjà en la nostra llengua pròpia amb voluntat exterminista.

La cançó del Tio Canya és un símbol d’auto-reconeixement que mereix un lloc preeminent en el nostre patrimoni col·lectiu catalanoparlant perquè reflecteix la lluita pels nostres drets lingüístics enmig d’una situació d’opressió i ofegament lingüístic per tractar d’exterminar-nos.

La proposta és, a més de declarar el 2016 l’any del Tio Canya, fer actes culturals, concerts, exposicions, trobades, per tal de reivindicar un espai de comunicació en català efectiu, reivindicant el reconeixement per banda de les institucions que han de fer una política lingüística de promoció, d’extensió de l’ús social a tots els àmbits i que remarque la importància de la nostra llengua i cultura catalana com a nervi fonamental del nostre poble. Per garantir la nostra reproducció social i la nostra supervivència com a “ciutadania” catalanoparlant, que hem de gaudir dels mateixos drets que tenen els espanyols, francesos o italians.
  •   La cançó del Tio Canya és un símbol d’auto-reconeixement que mereix un lloc preeminent en el nostre patrimoni col·lectiu catalanoparlant 
 La lletra de la cançó del Tio Canya és aquesta, la música l'hauran de cercar al Google:

En la pobla hi ha un vell/en la pobla hi ha un vell/que li diuen tio Canya:/ porta gorra i brusa negra,/ porta gorra i brusa negra,/i una faixa morellana./Tres voltes només va anar/ el tio Canya a València:/primer quan va entrar en quintes/i en casar-se amb sa femella./La tercera va jurar/de no tornar a xafar-la;/que a un home que ve del poble,/ningú fa abaixar la cara./Set vegades va fer cua,/set vegades va fer cua,/en presentar uns papers,/per no saber expressar-se,/per no saber expressar-se,/en llengua de forasters./Aguantà totes les burles,/les paraules agrejades,/i a la Pobla va tornar./Tio Canya, tio Canya,/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/o et farà fum la teulada./Tio Canya tingué un fill/Tio Canya tingué un fill/que li diuen tio Canya:/porta gorra i brusa negra/porta gorra i brusa negra,/i una faixa morellana./Bé recorda el tio Canya/quan varen portar-lo a escola/set anys, la cara ben neta,/ulls oberts, camisa nova./Però molt més va obrir els ulls/el xiquet del tio Canya/quan va sentir aquell mestre/parlant de manera estranya./Cada dia que passava,/Cada dia que passava/anava encollint els muscles/per por a que el senyor mestre/per por a que el senyor mestre/li fera alguna pregunta./Aguantà càstigs i renyes/sens gosar d´obrir la boca/i la escola va odiar./Tio Canya, tio Canya,/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/o et farà fum la teulada./Cròniques del carrer diuen/cròniques del carrer diuen/d´uns nets que té el tio Canya/que són metges a València/que són metges a València/professors i gent lletrada./Quan a estiu vénen al poble,/visiten el tio Canya/i el pobre vell se´ls escolta/parlant llengua castellana./Però cròniques més noves/expliquen que el tio Canya/ja compta amb besnéts molt joves/que alegren la seua cara./Mai parlen en castellà/mai parlen en castellà/com han après dels seus pares,/sinó com la gent del poble,/sinó com la gent del poble/la llengua del tio Canya./Reviscola, tio Canya,/amb gaiato si et fa falta/que a València has de tornar/Tio Canya Tio Canya/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou,/perquè avui tens temps encara./

Fins ara s'han afegit moltes associacions del País Valencià a l'Any del 'Tio Canya', un personatge que simbolitza l'opressió lingüística que hem patit i continuem sofrint, com una maledicció d'un estat incapaç de reconèixer el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat que hi ha:

Escola Valenciana, Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics del País Valencià (COM), Ca Revolta, ACPV, Societat Coral El Micalet, Associació Catalana d'Escriptors en Llengua Catalana, Associació Cívica Tirant Lo Blanc, Associació per a la Defensa de la Salut al PV (ACDESA-PV), Plataforma per la Llengua al PV, Associació MitjaGalta, Tallers de Doblatge, Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM), Associació Cultural Arrancapins, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, etc.

Per a contactar o adherir-se: anytiocanya@gmail.com

Sal·lus Herrero (membre de la PDaD-PV)

dimecres, 17 de febrer del 2016

"Una cendrolina afganesa a Fraga", Quim Gibert

Una cendrolina afganesa a Fraga

Els entesos apunten que La Ventafocs és una adaptació d’un conte egipci, que posteriorment apareix a Grècia, Roma, Pèrsia, Xina, Indoxina. Tot i que els germans Jacob i Wilhelm Grimm són considerats els autors de La Ventafocs, el que feien els Grimm era recopilar antigues llegendes. Van començar entrevistant a la seva mare, a qui van demanar que els contés rondalles que havia escoltat quan era una vaileta. Ambdós germans van anar ampliant, per via oral, els entrevistats entre parents, veïns i altres contactes d’interès.
Tot llegint Contes que em van curar (Columna Ed., 2014) de Nadia Ghulam, escriptora afganesa, i de Joan Soler i Amigó, folklorista, tenim l’ocasió de descobrir que la rateta presumida és una escarabateta. O que a l’Afganistan, Bibi Loi és el nom que rep la ventafocs. El príncep no la sap reconèixer «amb els cabells plens de cendra» fins que li emprova la sabata. Això explica que a la Franja de Ponent, la ventafocs sigui coneguda com la cendrolina.
Contes que em van curar és un recull d’una trentena de contes tradicionals afganesos, que mai havien estat escrits. Nadia, amb 8 anys, sentia com la mare els hi contava mentre va passar llargues temporades en un hospital de Kabul. La mare ho feia per abstreure-la del dolor. I és que una bomba li va provocar ferides greus. Als 21 anys, Nadia aconseguirà, per mitjà d’una ONG, ser adoptada per una família de Badalona. La casualitat va voler que, arran d’un ingrés hospitalari, poc després d’aterrar a Catalunya, el pare badaloní l’anés a visitar amb un llibre de contes per llegir-li. Nadia diu que es va emocionar pensant que la seva mare biològica també ho feia: «però no els llegia! (...) Em va fer molta gràcia, perquè pensava: com és que no se’ls saben de memòria?» (Ara, 8-12-14). Nadia afegeix que, al vespre, quan a la seva llar badalonina, es posen a llegir pensa: «Què estan fent? Si és hora de contar-se coses! Al meu país, quan ens ajuntàvem tota la família a la vora del braser contàvem contes, i les pròpies vivències, hi havia qui les contava com un conte i tot, i la resta escoltàvem amb il·lusió.»

  • Amb motiu de les Jornades de Dignificació Lingüística, Nadia Ghulam serà a Fraga per presentar tant Contes que em van curar com El secret del meu turbant (Columna Ed., Barcelona 2010). 

Amb el títol de Nadia, el Teatre Nacional de Catalunya ha presentat a inicis de febrer un documental escènic, protagonitzat per la Nadia en persona, sobre la vida de la jove afganesa. De fet, aquest muntatge també fou dut, l’estiu de 2014, al Festival Grec de Barcelona. Nadia diu: «jo em podria passar la vida plorant pel meu passat i per la infantesa que he perdut, però em sento contenta del que estic construint ara.» És una història de superació: no se centra en la traumàtica experiència de la Nadia, sinó en l’aprenentatge que n’ha extret.
Amb motiu de les Jornades de Dignificació Lingüística, Nadia Ghulam serà a Fraga per presentar tant Contes que em van curarcom El secret del meu turbant (Columna Ed., Barcelona 2010). El segon llibre, signat juntament amb la periodista Agnès Rotger, és on narra la convulsa infantesa que va viure a Kabul. La convocatòria promoguda el Casal Jaume I de Fraga, que enguany abordarà el vincle entre la llengua i la cultura popular, és durà a terme el segon cap de setmana de març, d’un març marçot de l’any tirolany...


Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

dilluns, 15 de febrer del 2016

"Una estratègia imprescindible és aconseguir un discurs propi a nivell de PPCC" [Defensa de les torres, Tomàs Escuder]

Tomàs Escuder

Defensa de les torres

El castell sempre era alt, gran, llunyà i enigmàtic.En els contes per a xiquets i xiquetes la imatge del castell apareixia com una que venia a representar alguna cosa d’inabastable. En la nostra imaginació infantil era fàcil de veure i creure que dins aquelles muralles i torres quedava amagat un poder, imprecís , però alguna mena de poder.

Una vegada era un rei malvat, o una bruixa terrible, un tresor amagat o una princesa presonera. Era, sempre, en tot cas, un lloc inexpugnable i llunyà, al que ni els personatges del contes ni qui ho escoltava hi podria accedir.

Ara però ja no som xiquets i xiquetes. El problema rau en el fet de saber si aquelles imatges van quedar en el nostre subconscient massa arrelades. Poc importa: això és psicoanàlisi . Deixem-ho fora!

Però pensem en quina mena de castells tenim ara als que no podem accedir. Encara que , com en aquells temps, siguem sabedors de qui s’hi amaga o viu en eixos llocs .

Els habitants dels castells actuals, Mònaco, Bahames, Bruxel·les , la City, són igualment com aquells infantils, personatges desconeguts, misteriosos, llunyans. Tal vegada algun estrambòtic ( Trump, per exemple) apareix en els media. I d’altres ho fan de tant en tant per pregonar-nos el seu encanteri. Amb paraules obtuses, desproveïdes del significat habitual, mistificacions, enganyoses ...

Diuen la seua tirallonga magnificada pels seus acòlits i patges. I se’n van deixant les paraules amenaçadores .No els veiem massa però fan i desfan, manen.

Ara la pregunta és: tenim algun castell d’eixos ací a casa nostra? En uns moments com els actuals de globalització intensa , de poder, entre València i Barcelona, n’hi ha ben poc. Alguna torre dins l’entramat de castells poderosos, muralles llarguíssimes i tractats internacionals que disposen i fan sense considerar-nos de cap de les maneres.

Caldria un mínim de conjunció, de dinàmica econòmica i institucional, feta amb un criteri propi per salvar aquest terrirori. La via cap a una tal cosa ha de passar forçosament pels canals establerts. I ser conscients de que ultrapassar-los , en la mesura que siga i en l’àmbit que siga, serè feina llarga.

El que sembla evident és que hi ha molts interessos comuns entre nosaltres. I parlem ara dels econòmics. No els podem mencionar ací. Només dir que eixa és una part de l’eixida. Dins el marc europeu, què és inevitable i el que pot permetre més poder, es poden obrir portes tal vegada no tant a la llarga. Esdeveniments que avui mateix ens enfonsen en la crisi podrien ser els que acabaren propiciant una major autonomia per a les nostres terres dins el model, ara aparcat, de les euroregions.

Tenim no només interessos comuns sinó que una situació geopolítica similar. I si és ben cert que no tenim cap gran castell, sí que ho és també que tenim, dins l’àmbit dels PPCC moltes torres. Una estratègia imprescindible és aconseguir un discurs propi. El discurs polític, clar. Però és en l’àmbit econòmic on es juga el joc. Cal construir doncs, més torres de defensa arreu del litoral. I fer que siguen escoltades les seues opinions.



Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

dijous, 11 de febrer del 2016

La crisi actual de la Unió Europea [Sal·lus Herrero]


                     


La crisi actual de la Unió Europea

El número 50 de la revista fundada per Joan Fuster, L’Espill, segona època, fa una reflexió molt interessant i oportuna sobre Europa amb uns vint intel·lectuals d’alçada mundial, d’altres països, com Adam Zagajewski, Andrei Kurbov, Enzo Traverso, Wolf Lepenies, Robert Menase, Sabastian Landschbauer, Étiene Balibar, Ulrike Guérot i d’altres dels nostres Països Catalans com Joan Francesc Mira, Antoni Mora, Marina Garcés, Simona Skravec, Antoni Martí Mongterde, Manuel Sanchis Marco, Estanislau Vidal-Folch, Josep M. Martorell, Montserrat Davan, Francesc Xavier Grau i Josep Lluís Gómez Mompart. Aquesta revista, en català, sobre pensament crític està publicada per la Universitat de València i és una de les més interessants d'Europa, tracta de ser un mirall i mostrar com indica el seu nom, "L'Espill", la realitat del món actual i del nostre context catalanoparlant de la manera més hàbil, intel·ligent i perspicaç.  

De fet, a l’Editorial “Si Europa trontolla”, se’ns diu que “Europa apareixia naturalment com ‘la solució. Hi havia bones raons per pensar-ho. L’Europa de la Reforma, de la Il·lustració, de la Revolució francesa, de la llibertat i la cultura, havia estat capaç de refer-se, de recuperar les seues millors tradicions, de superar la deriva suïcida de la primera  meitat del segle. L’Europa unida caminava a bon ritme, amb la democràcia assentada, una economia florent i un model social envejable. Era quasi un miracle”, sobretot perquè aquest diagnòstic tan optimista es fonamentava en una espoliació extraordinària i insostenible de la natura, del saqueig i l’empobriment dels habitants dels països del sud i d’un nacionalisme d’estat, amb un model jacobí hereu de la Revolució francesa que minorava i genocidiava, les llengües, cultures i nacions sense estat propi fins a l’extermini.

Ara aquest model europeu trontolla, “Cal ser conscients de la significació profunda d’aquesta eventual fallida del model europeu no tan sols per a les perifèries europees sinó per al món en general. Europa tot i les seues mancances evidents, havia esdevingut un “focus d’estabilitat”, “pluralisme”, “debat racional” i “benestar social” sense parió. Europa havia aprés del seu passat dramàtic, havia pres consciència dels seus crims (el colonialisme, el totalitarisme, l’Holocaust), i semblava encaminar-se a un futur d’unió cada vegada més estreta, sobre la base d’una economia avançada i d’un Estat de benestar desenvolupat”.

Però ara Europa trontolla. La construcció europea està aturada i al nostre voltant s’encadenen les crisis. Sovint amb un dramatisme esfereïdor. Europa mostra obertament –i ens horroritza- la seua pitjor cara: la insensibilitat davant el patiment dels altres, siguen compatriotes grecs o refugiats sirians. O les víctimes de les polítiques d’austeritat a tots els països de la Unió i especialment als del sud i l’est. Una malaltia recorre Europa, i és la disgregació del seu model polític i social d’èxit. La gestió de la crisi financera, del deute i finalment de l’euro ha estat letal. La reacció davant la crisi dels refugiats ha estat lamentable. A Europa se li acumulen els problemes i no sap respondre. Alguna cosa greu falla al seu si, i ara tot són mals averanys de cara al futur més immediat. I la manca de confiança envers el futur a més llarg termini és encara pitjor, i no augura res de bo. Tot indica que anem cap a una nova crisi de l’esperit europeu”. El tracte als immigrants i als refugiats de les guerres a Síria, la requisa dels diners, el temors i les pors, etc. mostren una UE incapaç de reaccionar, que desmenteix els valors democràtics i ens recorda, en bona part, la França de Petain, davant la gent refugiada que fugia de les bombes del feixisme de Franco el 1939, des dels Països Catalans.  

S’imposa una pausa de reflexió i renovació del debat sobre Europa […] Perquè malgrat tot, en un món assetjat per tensions de tota mena, Europa continua sent la solució”. La UE no arriba a veure’s  com  "la solució" sinó que cada vegada és més qüestionada per més gent europea, no només per l’extrema dreta sinó per sectors de la població lligats a la democràcia radical, crítics amb el capitalisme neoliberal, al compliment dels drets socials, dels drets ecològics, dels drets humans de les persones immigrants, dels refugiats i asilats. 

De fet l’assaig sobre Europa de Tony Judt «A Grand Illusion? An Essay On Europa”, 2011, analitza el mite d’Europa com una noció massa abstracta per atraure una autèntica lleialtat popular i inclús ens impedeix trobar solucions a problemes concrets, tots eixirem guanyant si som capaces d’examinar-lo amb esperit crític. En aquest assaig Judt reconeix: “Sóc europeu entusiasta; cap persona ben informada podria desitjar seriosament tornar al combatiu i mútuament enemistat cercle de sospites i nacions introvertits que el continent europeu ha sigut en el passat recent. Però una cosa és creure que alguna cosa és desitjable i altra molt distinta considerar-ho possible. I el que jo sostinc en aquest assaig és que una Europa vertaderament unida és quelcom massa improbable com perquè insistir en això no esdevinga tan insensat com enganyós. De manera que supose que això en converteix en un europesimista. A diferència de Jean Monnet, en fundador de la Comunitat Europea, jo no crec que siga prudent, ni possible, “exorcitzar la història”, i en cap cas més enllà d’uns límíts raonables, pel que el meu assaig termina amb un al·legat a favor de la reinstauració parcial, o la relegitimació, de les nacions-Estats”. El que no tinc clar del tot és què entén Tony Judt per “relegitimació” de les nacions-Estats i tem que potser no l’entén a la manera que ho entenem els que reclamem el reconeixement dels Països Catalans, del català com a llengua oficial a la UE, tenir estructures d’estat propi, etc. perquè Judt, sacsejat per les guerres que provocaren la descomposició de la exIugoslàvia a principis dels anys  noranta del segle XX abjurava del “nacionalisme” en considerar que era la pitjor de les opcions polítiques, tot i que l’imperialisme o el nacionalisme dels estats sovint té instruments per relegitimar-se sense les critiques que es dirigeixen contra el ‘nacionalisme’ de les nacions sense estat que aspiren a tenir estat propi per garantir el reconeixement dels drets humans i la supervivència de la nostra llengua i cultura catalana.

I tanmateix, al remat d’aquest assaig sobre Europa, Judt conclou: “Si veiem la UE com una solució per a tot, invocant la paraula “Europa” com un mantra, enarborant l’estàndard d’”Europa” front els recalcitrants heretges “nacionalistes” i cridant “abjureu, abjureu”, un dia ens adonarem que, lluny de resoldre els problemes del nostre continent, el mite d’”Europa” s’haurà tornat en un impediment per a saber reconèixer-los. Descobrirem que ha passat a ser poc més que la forma políticament correcta de fer la vista grossa davant les dificultats locals, com si la mera invocació de la promesa d’Europa servira per a tapar tots els problemes i les crisis que realment afecten a eixe lloc. Pocs desitjarien negar l’existència ontològica d’Europa, per dir-ho així. I “existeix” un cert avantatge auto-complit en parlar d’ella com si realment existirà en un sentit més profund, més col·lectiu; el mer desig pot ajudar a generar aquest pensament i de fet ja ho fa en bona mesura. Però hi ha algunes coses que per si mateix no pot aconseguir, alguns problemes que no pot solucionar. “Europa” és quelcom més que un concepte geogràfic, però no arriba a ser una resposta”. Sobretot quan observem el tractament que reben les persones refugiades que fugen de la guerra de Síria, un augment de la islamofòbia, la xenofòbia i el racisme… i la manca de reconeixement de les nacions i les llengües sense estat com la nostra, tot i que l’eurodiputat d’ERC, Josep Mª Terricabras em va prometre a la manifestació d’Amposta, contra el Pla Hidrològic que vol malmetre el Delta de l’Ebre, el 7 de febrer, que el reconeixement de l’oficialitat del català als parlaments de la EU estava prou encarrilat per aconseguir-se del tot. Esperem que es complesca prompte.  

Sal·lus Herrero

dilluns, 8 de febrer del 2016

Sobre els orígens del terme "Països Catalans"

 Arnau Gonzàlez Vilalta és l'autor del llibre 'La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)', editat per l'editorial valenciana Afers. L'autor hi demostra que Joan Fuster no va ser el primer a teoritzar sobre els Països Catalans. L'autor, com es pot veure en aquesta entrevista en vídeo, situa als anys 20 i 30 del segle 





Bienvenido Oliver i Esteller.
(Catarroja (Valencia), 2 de desembre de 1836 - Madrid, 20 de març de 1912)

Va ser jurista i historiador, es considera un dels primers a usar el terme Països Catalans (com Países Catalanes) en la seva obra:

 HISTORIA DEL DERECHO EN CATALUÑA, MALLORCA Y VALENCIA. CÓDIGO DE LAS COSTUMBRES DE TORTOSA” (1876).



Al estudiar la historia del Derecho en los distintos pueblos que hoy constituyen la nación española, y al comparar las leyes e instituciones políticas, civiles y judiciarias de cada uno de ellos desde un punto bastante elevado para abarcar el conjunto y los detalles, aquello en que convienen y lo que les separa, se observa a poco que se profundice cierta comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña, Reinos de Mallorca y de Valencia, que todavía mantienen como vinculo de unión la misma lengua de origen o de nacimiento, a la cual designaremos con el nombre común y más propio de lengua catalana.

Philippe de Pretot 1787
Este hecho que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad, no solo dentro de la gran familia española sino dentro de aquel poderoso Estado político, conocido durante la Edad Media, y hasta el siglo pasado, con el glorioso nombre de Corona de Aragón. Aunque unidos desde el siglo XII bajo un mismo cetro el condado de Barcelona y el Reino de Aragón, eran muy diversos entre si estos dos pueblos en hábitos, costumbres y leyes, a pesar de cierta comunidad de origen y de tradiciones. Habiéndose realizado aquella unión por el matrimonio del Conde Barcelonés con la hija del Rey Ramiro, tubo el carácter de personal la unión de los dos Estados, bajo la dominación de Ramón Berenguer IV durante su vida y bajo la de sus sucesores después, sin alterarse en lo mas mínimo la respectiva constitución política de cada uno de dichos Estados ni sus peculiares leyes y costumbres. Los diferentes actos relativos a esta unión, celebrados entre el Rey de Aragón y el Conde de Barcelona, el testamento de este y finalmente, la donación otorgada por Doña Petronila a favor de su hijo Ramón, que tomo el nombre de Alfonso II, confirman de una manera indudable que el Soberano de la Marca Hispánica (Ramón Berenguer) adquirió la corona del reino de Aragón, ejerciendo sobre este territorio las prerrogativas inherentes a ella, pero respetando siembre las leyes fundacionales del nuevo Estado que era llamado a Gobernar.

Así que, guardadores celosos del pacto de unión, catalanes y aragoneses jamás consintieron en que las leyes de Cataluña imperasen en Aragón, ni que las de éste gobernasen a Cataluña. Ninguno de estos estados perdió con semejante unión su propia individualidad y autonomía; cada cual continuó independiente del otro; y la asociación de ambos pueblos solo estuvo inspirada en el deseo de afianzar y robustecer la creciente importancia de los mismos y defenderse más fácilmente contra las agresiones de otros Estados cristianos o infieles. Ninguna superioridad política legislativa o administrativa ejercía el Reino, cuya capital era Zaragoza, sobre el Condado de Barcelona ni sobre los Reinos de Mallorca y de Valencia, los cuales estuvieron unidos sin estar incorporados, pues cada cual conservó sus leyes e instituciones particulares. Y si bien en Monzón se reunieron periódicamente las Cortes del Reino de Aragón, Las Corts de Cataluña y las Corts Valencianas, de semejante reunión no resulto una asamblea general de todos los representantes de los distintos pueblos allí convocados, pues fuera de las sesiones generales y solemnes, como las de “solio”, a las que asistía el Rey, las tres asambleas se congregaban y deliberaban con entera independencia unas de otras, como pudieran verificarlo en sus respectivos Estados, de tal suerte, que discutían aisladamente de las proposiciones que el Rey dirigía a las Cortes y los proyectos de Ley (Constituciones) que las de cada Reino sometían al soberano “placet” del monarca.

Pero no haber tenido presente la especial fisonomía y diverso carácter que dentro de la confederación de Estados, titulada Corona de Aragón, ofrecen los pueblos de lengua catalana y el Reino propiamente dicho de Aragón, han incurrido en muchos errores reputados historiadores y doctos jurisconsultos, de los que no es el menos grave el atribuir las mismas instituciones y el mismo espíritu jurídico a todos los Estados regidos por el Soberano que ostentaba como primero de sus títulos el de Rey de Aragón.

Ferran II presidint les Corts Catalanes. 
Frontis d'una edició incunable de 1495
de les Constitucions catalanes.
La legislación aragonesa, por primera vez codificada en las Cortes de Huesca de 1247, lejos de ser, como algunos han supuesto, le ley común de Cataluña, Mallorca y Valencia,  apenas influyó en las instituciones políticas y civiles de los pueblos donde se hablaba la lengua catalana. Examinando los diversos códigos, costumbres y usos de estos últimos pueblos durante el siglo XIII, descubrimos en ellos grandes y notables analogías, que demuestran que todos obedecían al mismo impulso, que todos pertenecían a un mismo ser moral, que vivían con vida propia, que pensaban y obraban guiados por instintos y pasiones determinadas, desarrollándose dentro de una misma atmósfera moral y física bajo la influencia de idénticas creencias, de iguales intereses, de un mismo clima, y de una situación geográfica que hace fáciles las reciprocas comunicaciones; en una palabra, que todos esos pueblos, que como sello exterior e indeleble se valen de la misma lengua para expresar sus sentimientos y sus ideas, desde los Pirineos al rió Segura, y en las Islas del Mediterráneo, formaban y constituían una verdadera nacionalidad.

Poco importa que, merced a distintas causas, en unos países se mantenga más vivo que en otros aquel carácter común. El fondo siempre permanece idéntico. Si el Reino de Valencia no conserva en toda la extensión de sus antiguos límites territoriales aquel espíritu de origen, debido es, parte a que para la conquista y repoblación del mismo contribuyeron los aragoneses con elementos casi iguales a los catalanes, logrando los primeros algunas veces equilibrar la influencia de estos, de lo cual son prueba, en la legislación, cierto espíritu feudal, y en el idioma el uso en varios pueblos de la lengua aragonesa; y en parte a la transformación fundamental que sufrió dicho Reino a consecuencia de la apasionada abolición total que de su legislación propia hizo el Rey Felipe V al terminar la guerra de sucesión. Mas ni la influencia aragonesa, ni este rudo golpe que llevo a cabo el nieto de Luis XIV derogando uno de los Códigos más perfectos de Europa, han impedido que los pueblos de lengua catalana del Reino de Valencia protesten de aquella violencia en la forma que han podido, y que vuelvan siempre con amor los ojos a sus hermanos de Cataluña y de Mallorca.
A pesar de tales vicisitudes, unos y otros continúan formando todavía un solo pueblo distintos de los demás que componen la gran familia española, sin que pretendan romper por eso los lazos políticos con que la divina Providencia ha querido unirles a los restantes de la Península para constituir un Estado mas grande y poderoso.

Al señalar este tan importante hecho de la historia interna de nuestra patria, debemos manifestar sinceramente que nada se halla mas lejos de nuestro animo que suscitar recelos, rivalidades y odios que parecen haberse extinguido para siempre. Puesta la mirada en el porvenir de nuestra patria, consideramos como bien todo lo que tienda a unir a los pueblos, siempre que la unión sea fruto del convencimiento y de la libertad, no cuando sea resultado de la fuerza y del despotismo, que ahogan la manifestación de los sentimientos individuales. La aspiración a la unidad fue ya proclamada por Jesucristo al mandar a sus discípulos que predicasen una sola doctrina por todo el mundo para la regeneración humana, y esa misma aspiración en el orden político y social se deja sentir también en el fondo de los pueblos como rumor sordo precursor de grandes transformaciones. Mas para realizarla, no han de emplearse como medio la absorción ni la centralización: han de buscarse por el contrario en la armonía de todas las voluntades y de todas las tradiciones locales. Aspiramos, por consiguiente, al emprender estos trabajos a que se estudie, reconozca y proclame por todos cuantos han de influir en la gobernación del país el carácter peculiar de los pueblos de Cataluña, Mallorca y Valencia, a fin de que sirva de punto de partida y dato esencial para cuando haya sonado la hora de asentar en España sobre firmes y sólidas bases la constitución política y civil de nuestra desasosegada nación, en armonía con las gloriosas tradiciones jurídicas de aquellos países y con las nuevas doctrinas y necesidades sociales de la época. Aspiramos, en fin,  a que se conozca la enérgica y robusta nacionalidad que en nuestra Península ha estado de antiguo acostumbrada, a unir prácticamente y en todas las esferas de la vida la justicia con libertad.

Ni el señalar esta distinción ofrece el menor peligro para la confraternidad que ha de existir entre los miembros de una nación ni para la total integridad del Estado. Si existe, en vano será desconocerla, negarla o sofocarla bajo el peso de la fuerza material; porque aparte de que los hechos reales no dependen de que los afirmemos o neguemos, la ignorancia o violencia solo producirán gérmenes de perturbación general, que podrán vencerse hoy, pero que renacerán mañana bajo nueva forma. Por el contrario, si cada miembro de la nación, si cada uno de los pueblos que han venido a construir la España moderna se ve considerado y tratado a su propio carácter, manifestado este conjunto de las instituciones, leyes y costumbres a cuya sombra ha vivido y prosperado durante largos siglos, lejos de tener interés en romper los vínculos que le unen a un Estado que así sanciona y respeta su personalidad particular, se apresurara a fortalecerlos, toda vez que dentro de el puede satisfacer todas sus legitimas y naturales aspiraciones. 

Compuestas las naciones como España, de antiguos y distintos organismos, que, semejantes a los individuos de una dilatada familia, son mayores de edad unos, menores otros, activos los de allá, indolentes los de acá; acostumbrados los de ciertas comarcas a esperarlo todo de la autoridad, y faltos por consiguiente de iniciativa; habituados los de otras a contar solo con sus fuerzas individuales, ¿será justo ni razonable que a todos se les mida con igual rasero, que se les obligue a caminar al mismo paso y a vivir sujetos a iguales trabas y tutelas? De ningún modo. Lejos de eso, debería reconocerse a cada uno su carácter particular, subordinado al común y superior del Estado. Así se cumplirá aquella ley de la naturaleza de hallar en la unidad la variedad, que es también ley del Derecho moderno. Porque hemos de proclamar muy alto que han acabado para siempre, y están condenadas por la ciencia, las escuelas inspiradas en el absolutismo monárquico o revolucionario, que por medio de una irracional centralización conducen a la muerte de la libertad individual para imponer el ciego vasallaje o la niveladora igualdad. Acabáronse también los patrones y modelos a que se pretendía sujetar mecánicamente las instituciones de los pueblos. 

Hoy es otro sendero de la ciencia del Derecho. Los problemas relativos al Gobierno de los Estados no se resuelven ya a priori por las formulas vacías del subjetivismo filosófico: se resuelven penetrando en las entrañas de los pueblos para quienes se trata de legislar, estudiando sus verdaderas y serias tradiciones, conociendo, en fin, su manera de vivir y de desarrollarse. Solo teniendo estos datos será como podrá darse a los pueblos aquella organización mas conforme con su naturaleza, y en armonía con el ideal de la ciencia moderna, la cual tiende precisamente a consolidar la libertad total y sustancial del hombre y de los organismos morales dentro de la existencia y fin superior de la sociedad. Por eso, al fijar las relaciones del Estado con los diversos pueblos que la componen, tiene rigurosa aplicación la ley de la variedad en la unidad, realizándose esta por medio e la uniformidad de las instituciones políticas fundamentales, para que el espíritu nacional se fortifique y sirva de vinculo entre todos los individuos del Estado, y asegurándose aquella – la variedad – por medio de instituciones propias y peculiares, para que la nativa energía de los pueblos que forman la totalidad de la nación se desarrolle libremente, marchando sin trabas ni estorbos por la senda mas adecuada a la respectiva naturaleza del ser, sin que la actividad del uno moleste a la negligencia del otro, ni se vean contrariados en sus gustos y vocaciones los que de inmemorial los tienen diferentes y aun opuestos.

Desvanecido el recelo que pudieran algunos abrigar contra la tendencia a que obedecen las anteriores observaciones, y volviendo a la ley histórica que hemos deducido del detenido estudio de los monumentos legales formados en Cataluña, Mallorca y Valencia durante el siglo XIII, hemos de reconocer que entre todos esos pueblos existen y han existido desde el principio, vínculos comunes que atestiguan la comunidad de usos, costumbres e instituciones, la cual en el orden histórico forma las naciones nuevas, del propio modo que en el fisiológico crea las variedades de la humana especie.