 |
| Protestes a Quios contra el camp de refugiats |
Família
Kalaf, tenda 6YN, Vial
Roba i calçat conformen la major part de les provisions.
Moltes de les peces de vestir són de segona mà. Algunes són noves de trinca,
malgrat que la qualitat és discreta. També hi ha crema solar; sabó de bany;
pasta de dents; jocs infantils; quaderns escolars; llegums envasades... Les
prestatgeries, que emmagatzemen l’esmentat material i altres objectes, arriben
pràcticament al sostre, la qual cosa permet tenir-ho ben endreçat.
Cada matí els voluntaris de FEOX fan via cap al magatzem,
que comparteixen amb altres ONG’s, amb les comandes del dia anterior,
sol·licitades per les famílies de Souda i Vial, els dos camps de l’illa de
Quios, on s’acumulen centenars de refugiats en tendes i en naus. No sempre és
possible satisfer les peticions des d’aquest punt de distribució. Els encàrrecs
són col·locats en bosses de plàstic, que al seu torn són apilonades en la part
de darrera de cotxes llogats per voluntaris de cara fer el trasllat cap als
camps. El de Vial, a uns 7 km .
de Quios, nom també de la capital de l’illa, és immens. Ni FEOX ni cap altra
ONG hi té accés. I és que es tracta d’un camp sota control militar. L’única
manera d’entrar-hi és per mitjà d’un dels refugiats. Els refugiats poden entrar
i sortir lliurament dels camps. Fins i tot moure’s per arreu de Grècia. Però tenen
prohibit travessar cap altra frontera europea. El poder adquisitiu dels refugiats
és escàs. Tampoc disposen de papers en regla per gaudir d’un contracte legal de
feina. I, per tant, queden com aparcats indefinidament en el tedi. Això explica
potser els intents de suïcidis, els robatoris nocturns de mòbils, les baralles gairebé
diàries davant la passivitat dels cossos de seguretat grecs.
Bona part dels naturals de Quios, illa que probablement va
veure néixer Homer, rebutja la presència de refugiats. Hi han hagut protestes
públiques. Seguint la costa des de la ciutat de Quios cap amunt hi ha
Daskalopetra, una roca en forma de cadira. Suposadament Homer hi impartia ensenyances.
No oblidem que l’autor de L’Odissea fa
anar rebotit, durant anys, a Ulisses pel Mediterrani.
El cotxe de l’Isabel és ple de bosses preparades per
lliurar a diferents famílies de Vial. El trajecte del magatzem fins l’esmentat
camp el fa més d’un cop cada dia. La sol acompanyar un refugiat eritreu, que és
l’encarregat d’entrar les bosses al camp. I de lliurar-les a les famílies
sol·licitants. No tots els allotjats a Souda i Vial podran obtenir la condició
de refugiats. Només ho poden ser els naturals de Síria, Afganistan, Iemen, Eritrea,
Somàlia, Iraq i Palestina.
L’Isabel és filla de Madrid. Autogestiona la seva estada a
Quios, des de l’hivern, per mitjà d’un fundraising,
un sistema virtual de recaptació de fons. Una volta arribats a Vial, l’Isabel
atura el cotxe rere uns matolls per dissimular la nostra presència. Baixa del
cotxe el noi eritreu dels encàrrecs amb dues bosses i s’esmuny. No passen ni
dos minuts que una unitat de la policia ens convida a allunyar-nos del camp.
L’Isabel em diu que no hi estem obligats. Però que s’estima més evitar el
conflicte amb els agents. Optem per canviar d’ubicació vorejant el recinte per
un altre costat. Truca a l’eritreu per dir-li on som. Ens localitza i tornem tots
tres cap a la ciutat de Quios gairebé amb la mateixa càrrega de sortida del
magatzem. L’Isabel tracte de prendre-s’ho bé. I diu que, cap a la tarda, hi
tornarà una i altra vegada fins aconseguir-ho.
Joan-Carles Mèlich, filòsof, sosté que un bon viatge (o una
bona lectura o una bona formació) han de viure una situació de pèrdua, de
desorientació. I no de reafirmació de les conviccions del viatger, lector,
aprenent, perquè, llavors, deixa de ser interessant. Afegeix Mèlich, que el bon
viatge (la bona lectura, el bon aprenentatge) obre molts interrogants i dubtes.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de "Removent consciències"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada