SÍ, SÍ, UN PARTIT.
Fins i tot la premsa diària
del Cap i Casal se n’ha fet ressò de la necessitat de tindre un partit. Un
partit valencià, estrictament valencià . I nacionalista. Estrictament
nacionalista.
En certa mesura es
pot dir que ja existeix. Però, malgrat els intents i desigs d’una part
important i forta del conglomerat , de la coalició que s’ampara baix el nom de
Compromís , encara hi queda molt per fer.
Compromís és en part
eixe partit que ens cal a la gent i a la
societat valenciana.
Certament que no és
la primera vegada històricament que es crea i actua un partit d’esperit i àmbit
estrictament valencià. Però és igualment ben cert que aquesta vegada resulta
ser la primera volta en què una força d’aquesta mena té amplària i presència a
tot el País. I més encara, Per primera vegada, de manera contundent, compta amb
presència als diferents àmbits polítics de representació: ajuntaments,
diputacions, Generalitat. I fins i tot governa aspecte impensable fa pocs anys
encara.
I, tanmateix, perquè es
diu que cal un partit ?. Doncs perquè Compromís no ho és en el sentit més
estricte. Es una coalició i en eixe sentit al seu interior exerceixen força
diferents grups , raó per la qual Compromís no pot actuar , i no actua, com ho
faria un que no estiguera sotmès a eixos condicionants. Que ho són.
Acceptat que eixe
partit fa el que pot , el que la premsa valenciana posa de manifest. I no sols
la premsa sinó que també un cert
sentiment difús o més clar si voleu va apareixent al si d’aquesta societat
generalment tan mel·líflua i endormiscada.
Perquè aquesta opinió
cada volta més present en el discurs social valencià va fent via. I ho fa en la
mesura que s’entén que l’existència d’eixe partit , fort i de discurs
contundent, podria reportar-nos alguns beneficis que ara, fluixos com
apareixem, no obtenim ni obtindrem.
El fet que Compromís
no puga presentar-se davant el poder
estatal com una ferramenta totalment nacional valenciana, separatista de
l’estat, li resta força al discurs que caldria fer. I no ho fa perquè hi ha una
raó clara: té por de manifestar-se massa separatista perquè es creu que perdria
el vot necessari per a continuar treballant . Una qüestió d’estratègies . De
possibilisme, podríem dir.
Així que amb aquestes
canyes, els darrers dies, una vegada més podem constatar com el dèbil poder
valencià resulta menyspreat . No és tan sols un tema d’infraestructures viàries
, de corredor mediterrani o de connexions amb un port o un altre en el què som
arraconats .
El dèficit va molt
més enllà. I no només en el tema del dèficit dels pressupostos o, si en volem
parlar, dels forats de tot tipus que ha
creat la corrupció en la nostra societat. No.
El que esclata en la
política espanyola de contacte amb la valenciana va molt més enllà.
No tindre sinó un partit encara insuficientment fort
com per exigir al si de les Corts estatals és un llast, una mancança. Que tal
vegada no ho siga en el futur. Però la debilitat més forta, de la qual n’és una
conseqüència el vot espanyolista per una banda i el poc separatista per l’altra
, és la manca de sentiment nacional valencià.
Aquest poble té una
consciència política , social i cultural poc valenciana. I el resultat és el
que patim una vegada i una altra .
I , tanmateix, la nave
va, perquè arreu van apareixent
indicis de canvi. En el sentit de néixer una consciència de que els valencians
i valencianes som maltractats pel poder central. I aquest sentiment, no
forçosament nacionalista, sí que es pot descobrir fins i tot en les files dels
partits espanyolistes.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada