dissabte, 29 d’abril del 2017

"Dies Irae 2019", o com el PP renuncia a reclamar un finançament just pel País Valencià, per Tomàs Escuder

Font


DIES IRAE 2019

És sabut que els temps estan canviant . I no és perquè ho diguera el xicot aquell, ara ja tot un lord, de nom que ressona a poesia: Bob Dylan, sinó que, veritablement els fets i esdeveniments , especialment els de la política van a tota pressa
Canvien però ressonen sempre, com trompetes apocalíptiques, els clarins i els titulars de la corrupció.
Però no parlaré ara del cas Púnica, ni del Gurtel, ni del papers de Bárcenas, ni del Taula o de l’operació Lezo. Ja prou que les trompetes mediàtiques de tot l’estat , i de més afora, ho proclamen.
Jo el que vull dir ací ara. Posar de manifest una vegada més el desencís que l’actitud del PP em provoca. Tenien una ocasió, i quasi van estar a punt, de parlar en benefici del poble valencià. I no ho han fet i, una vegada més s’han inclinat per amagar la reivindicació justa d’un just finançament per a la ciutadania d’aquest País.
Clar. Es evident. Per al PP el que compta no és el benestar general sinó , pura i simplement, omplir-se les butxaques en detriment de la major part de la ciutadania. S’han cregut i posen en pràctica aquella sentència d’un dels pares de la moderna Europa , Jean Monet, quan va dir allò de que “Els interessos  nacionals no són sinó els interessos de les elits nacionals” . I la cosa no seria dolenta del tot si aquestes elits poderoses foren honestes i interessades en el benefici de la seua nació. Però és que aquesta gent que es pren per elit no són sinó uns “parvenus”, uns sapastres barroers i perversos que només han mirat d’aprofitar-se’n dels diners de la ciutadania.
Els seus interessos no han estat cap altra cosa més que el seu enriquiment personal. Això ara ja ho saben fins i tot els esquimals.
Tots els casos indicats dalt ho confirmen. I en la seua pràctica delictiva mostren tot el que són: ni elits ni tan sols nacionalistes del seu país.
Perquè per a ser elit cal una idea que no només siga l’enriquiment personal. Calen unes altres mirades d’alçada més ampla. I  per a ser nacionalistes hauria calgut que feren alguna cosa pel seu país. I fins i tot en eixe aspecte, tan magnificat en els seus discursos, han estat mesquins i podrits. Ells, la pretesa elit política del PP han estat avars, egoistes, roïns, extremadament cobdiciosos, àvids , ronyosos i allunyats de tota moralitat.
I , a més de tot això, una vegada que podien haver dissimulat un poc , només un poc, les malvestats i pirateries que fan, unint-se a la resta de forces polítiques valencianes demanant els diners que ens pertoquen, han acabat fent figa.
Deixant i renegant una vegada més de la defensa dels valencians i valencianes que tant diuen estimar . I esperant el moment propici, de nou i perversament, per anar una vegada més adorant el seu estimat  rei Midas .
Si tinguérem un poble més donat a la discussió política i menys a la futbolística, més interessat en la cosa pública i no tant en diversions alienadores, l’any 2019 sentirien entonar-se arreu de la nostra terra  el Dies Irae polític . O més planerament allò de “ Que hóstia, que hostia...”


                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

diumenge, 23 d’abril del 2017

Tres lectures sobre Joan Fuster per Sant Jordi


Enguany se celebra l'any Fuster, ja que en 2017 fa 25 anys que va traspassar l'escriptor de Sueca, l'historiador de la llengua catalana, com se'l va arribar a anomenar. Joan Fuster va ser un dels intel·lectuals europeus més importants del segle XX, injustament tractat a la seva pròpia terra. A més, és considerat com el principal ideòleg del concepte modern de Països Catalans.

És per això que, en el marc de la campanya d'Enllaçats per la Llengua: "Sant Jordi: llengua normalitzada, literatura sense fronteres" hem triat per la Diada de Sant Jordi d'enguany tres lectures sobre Fuster, estrenades de fa ben poc.

Bona Diada i gaudir de la lectura!






A Fuster per a ociosos, el periodista i escriptor Xavier Aliaga ha realitzat una brillant tasca per condensar la mirada única que atresorava el mestre de Sueca. Literatura, futbol, creació, festes, llengua, rock, poesia, país, joventut, pintura, filosofia o, per descomptat, política, conformen aquesta original antologia concebuda a còpia de fragments com flamerades.












“Escrits contra el silenci“, de Toni Mollà, segon volum de la col·lecció Literatura de Vincle Editorial, realitzat per la productora audiovisual Bon Dia Comunicació.

L’obra és una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster i una reivindicació del seu llegat intel·lectual i, especialment, de l’obra de contingut més cívic. La primera part –“A propòsit de Joan Fuster” – la conformen articles dedicats a Joan Fuster i la seua obra. La segona –“A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster” – recull textos sobre la forma d’entendre Toni Mollà el propi país a partir d’una manera de mirar que va aprendre, segons confessa, llegint i escoltant Joan Fuster.





El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster
Autors: Ferran Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera,
Giaime Pala i Antoni Rico


El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster té la intenció d'aproximar el lector a la influència que el pensament marxista, i especialment el gramscià, tingué en les reflexions de l'escriptor de Sueca. No és casual que Edicions El Jonc dediqui un llibre a aquest tema, ja que tant Fuster com Gramsci han estat dos referents fonamentals per a l'esquerra dels Països Catalans. La proposta nacional del primer i la reformulació del marxisme per part del segon marcaren, sense cap mena de dubte, les línies tàctiques i estratègiques de les diferents cultures polítiques dels nostres països.








divendres, 14 d’abril del 2017

"República o el somni possible", per Òscar Adamuz



 Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Publicat a Lliureimillor.cat
Aquest 14 d’abril fa 86 anys que es va proclamar la República. Sí, es va proclamar la Segona República espanyola, però, just abans, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i des del palau de la llavors Diputació de Barcelona (avui de la Generalitat), ho feren respectivament Lluís Companys i Francesc Macià. La segona proclama, la de la República catalana de l’Avi Macià, atorgava tota una declaració de sobirania catalana apel·lant a la fraternitat entre tots els pobles hispànics. Un cop de força, un fet consumat que, aprofitant el desgovern a les institucions espanyoles republicanes, donà com a resultat el restabliment de l’autogovern català després de més de 300 anys. Certament, el cop de sobirania va quedar a mitges, però aquest gest d’audàcia fou un moment clau de la història catalana.
L’efimera Segona República (1931-1939) va ser un dels experiments democràtics més notables de l’Europa del segle XX i, amb les seves llums i ombres, esdevingué clau per a guanyar drets socials que avui dia semblen bàsics (sufragi universal, drets laborals, sanitaris, separació de poders església-estat i un llarg etcètera). Aquesta República fou comparable amb una altra que, com l’espanyola, acabà sota les urpes del feixisme: la República de Weimar a Alemanya.
Però abans també parlàvem d’ombres: una de les ombres va ser l’esquarterament intern dels agents socials i polítics que des de l’esquerra defensaven la República. Una altra, sense dubte, fou la manca de concreció en la qüestió territorial de l’Estat espanyol, que va ser incapaç de fer cap mena de proposta federalista per al conjunt de l’Estat.
Amb tot, el catalanisme republicà feu avançar els drets nacionals de Catalunya d’una manera insòlita en segles, i els valors republicans de fraternitat, ciutadania i igualtat amararen la societat catalana fins avui en dia.
L’any passat el col·lectiu d’Acció Cultural dels Països Catalans publicava un manifest defensant el record d’aquell llegat per projectar una República Federal dels Països Catalans. Un “brindis al sol”, diran molts, i potser sí, però el que és innegable és que els anys republicans foren també els de la recuperació dels ponts entre els territoris de parla catalana. Uns vincles que lligaren drets socials i nacionals. La República va intentar canviar la fesomia de l’Estat espanyol i no se’n va sortir, cert, però també va marcar un camí que, en un nou context, pot servir-nos d’experiència per a transformar el present i guanyar el futur.
Refusar aquells anys, com es fa des de certs sectors independentistes, és un exercici de desmemòria que no ens podem permetre. Avui en dia la llavor del canvi és conreada i el procés constituent cap a una nova República catalana ha de ser irreversible. I totes les forces democràtiques i republicanes han de sentir-se partícips en aquest procés de canvi. Desaprofitar aquesta opció ens farà més febles a tots plegats. Aquest exercici de responsabilitat és per a tothom: independentistes, federalistes, republicans, sobiranistes, catalanistes, etc.
Amb l’exemple d’experiències municipalistes com les de Badalona, Guanyem la República barri a barri. Ruptura democràtica, drets socials, sobirania i Països Catalans. Com diu aquell anunci: “Qui diu que els somnis són fàcils?”

dimecres, 12 d’abril del 2017

Francesc Viadel: “Les tesis de Fuster són tan vigents que fan por” [entrevista]

“La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic”
“El gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme”

“El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica”

Francesc Viadel és un sociòleg, escriptor i periodista valencià. Viadel és reconegut pels seus estudis sobre l’anticatalanisme, especialment en la seva vessant valenciana: el blaverisme. Alguns dels seus llibres, com No mos fareu catalans (La esfera de los libros, 2006), Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009) i La gran depuració (PUV, 2015), són obres de referència al respecte. Ha estat guardonat, entre altres premis, amb el Joan Coromines d’Investigació Històrica i Filològica. Actualment, col•labora amb diversos mitjans en llengua catalana i és professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

 Entrevista de Joan Morro publicada originalment al número 1 d'ACCIONA'T 
Quins són els trets principals de l’anticatalanisme?
Des del País Valencià, però també des de les Illes Balears i Catalunya, es caracteritza per un pensament reaccionari que reivindica un tradicionalisme conservador. És la interiorització indígena de la pròpia cultura envers Madrid.

En els teus llibres comentes que el País Valencià ha sigut l’avantguarda de l’anticatalanisme. Per què?
Per una sèrie de circumstàncies històriques. Des dels anys 60 i 70 del segle passat, hi hagut una base sociològica emetent aquest discurs. És el que Toni Mollà ha anomenat una revolució tranquil·la. Es tracta d’un moment en què l’Estat es troba en crisi per la situació del franquisme. Al País Valencià es tradueix en crisis identitàries i d’estructura  social. El seu pes demogràfic i el possible reviscolament catalanista fan que l’Estat es preocupi perquè el País Valencià es nacionalitzi en un marc que no sigui l’espanyol.

Precisament per això que dius, l’anticatalanisme al País Valencià tindrà un nom concret...
Sí, el blaverisme...

Què se n’ha fet avui, del blaverisme?
El blaverisme ha anat evolucionant. Les formes polítiques netament blaveres, com Unió Valenciana, han desaparegut. Ens trobem en un escenari polític molt diferent. Si bé el blaverisme està assumit pràcticament pel PP, crec que està més penetrat en la societat valenciana que representat políticament. La batalla que ha guanyat el blaverisme ha sigut posar un imaginari simbòlic. No és el mateix el blaverisme d’ara que el dels anys 70. En què el reconeixem, avui, a nivell social? En l’hostilitat oberta davant el moviment per recuperar l’ús públic de la llengua del país, cap a Catalunya... Algun sociòleg diu que el blaverisme ha desaparegut, però l’actual govern valencià actua com si no hagués desaparegut. L’herència i les influències del blaverisme encara són fortes.

Creus que el gonellisme, a Mallorca, pot arribar a tenir aquesta influència?
No ho conec en profunditat. El que és evident és que el gonellisme és una còpia fil per randa del blaverisme. Creen les mateixes confusions: l’origen de la llengua, crear un greuge comparatiu, assenyalar una determinada classe intel·lectual mallorquina com a enemiga i traïdora, tornar a un ús de la llengua arcaïtzant, que en definitiva no serveix per a l’escola ni per a la vida pública... És una imitació absoluta. El moviment anticatalanista mallorquí s’ha emmirallat permanentment en el moviment blaver. Es pot dir el mateix del moviment anticatalanista a la Franja d’Aragó. Així mateix, és possible que s’intenti crear un cordó sanitari tant al País Valencià com a les Illes Balears davant el Procés català. 


Per què algunes esquerres espanyoles i europees han tingut tradicionalment més simpaties cap a la qüestió basca que cap a la qüestió catalana?
Jo no crec que hagin tingut massa simpatia pels bascos... L’esquerra espanyola té un problema, que és el seu model nacional, que és hereu del franquisme. L’esquerra espanyola hagués pogut mantenir un model distint, que el tenien des de temps de la república, com les fórmules federalistes genuïnes, de l’Espanya dels pobles... Això  s’acaba amb la victòria del franquisme. El franquisme fixa una idea de la nació espanyola, que venia del segle XIX, que és la que triomfa i que l’esquerra espanyola fa seva. L’Espanya que té en el cap Rodríguez Ibarra no difereix de la que té Rajoy. L’Espanya que té en el cap Susana Díaz no difereix de la que tenia Fraga. Això no només afecta al PSOE. El PCE s’acabà escindint per relacions com les que tenia amb el Partit Comunista del País Valencià (PCPV), que sí que entenia el dret d’autodeterminació o el reconeixement del Països Catalans, per exemple. Si te fixes, el respecte cap als pobles de l’Estat ve de la perifèria. Vénen del PSPV, del PSIB, del PSC, del PSE, del PSG. El discurs d’Espanya del franquisme és el que té assumit el conjunt de l’esquerra espanyola, tot i algunes excepcions. Per exemple, tot el món del podemisme mira de desempallegar-se d’aquesta idea. Fan gestos, com estar a favor del referèndum.

Tornem als Països Catalans. Hi ha cap alternativa a la dicotomia entre catalanisme i espanyolisme?
El projecte d’Espanya passa per l’absorció absoluta de qualsevol distinció perifèrica. Nosaltres no tenim res a fer allà. Per exemple, a nivell lingüístic, nosaltres tenim una llengua que la mateixa constitució espanyola relega a un dret. Pel que fa a qüestions de fiscalitat i recursos, ja s’ha vist, no hi ha cap voluntat de parlar de res. Nosaltres no tenim cabuda. Ens haurem d’afirmar permanentment perquè ens haurem d’afirmar en el món cultural i en el polític. Com deia Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.

Ja que treus a Fuster, per acabar, quina vigència tenen les seves idees?
Hi ha dues coses quan parlem de Fuster. Primer, el plantejament que fa del País Valencià és totalment vàlid. Un país amenaçat culturalment i políticament i subjugat al sucursalisme. Aquest discurs és tan vàlid ara com al 1962. La crítica continua sent la mateixa. Som un país desarticulat, amb un finançament desastrós, un territori depredat, una història compartida amb la resta de terres de parla catalana. Fuster reivindica els valencians com a subjecte polític. Sobre la vigència de Fuster? Ara més que mai. Segon, pel que fa als Països Catalans, cal posar-ho en el seu context. Però una cosa és clara: separats, no farem mai res. Per la llengua, per les infraestructures... Les tesis de Fuster, ara que faran 25 anys de la seva mort, són tan vigents que fan por.


dilluns, 3 d’abril del 2017

"Sí, sí, un partit", per Tomàs Escuder



SÍ, SÍ, UN PARTIT.

Fins i tot la premsa diària del Cap i Casal se n’ha fet ressò de la necessitat de tindre un partit. Un partit valencià, estrictament valencià . I nacionalista. Estrictament nacionalista.
En certa mesura es pot dir que ja existeix. Però, malgrat els intents i desigs d’una part important i forta del conglomerat , de la coalició que s’ampara baix el nom de Compromís , encara hi queda molt per fer.
Compromís és en part eixe partit que ens cal a la gent i a  la societat valenciana.
Certament que no és la primera vegada històricament que es crea i actua un partit d’esperit i àmbit estrictament valencià. Però és igualment ben cert que aquesta vegada resulta ser la primera volta en què una força d’aquesta mena té amplària i presència a tot el País. I més encara, Per primera vegada, de manera contundent, compta amb presència als diferents àmbits polítics de representació: ajuntaments, diputacions, Generalitat. I fins i tot governa aspecte impensable fa pocs anys encara.
I, tanmateix, perquè es diu que cal un partit ?. Doncs perquè Compromís no ho és en el sentit més estricte. Es una coalició i en eixe sentit al seu interior exerceixen força diferents grups , raó per la qual Compromís no pot actuar , i no actua, com ho faria un que no estiguera sotmès a eixos condicionants. Que ho són.

Acceptat que eixe partit fa el que pot , el que la premsa valenciana posa de manifest. I no sols la premsa sinó  que també un cert sentiment difús o més clar si voleu va apareixent al si d’aquesta societat generalment tan mel·líflua i endormiscada.
Perquè aquesta opinió cada volta més present en el discurs social valencià va fent via. I ho fa en la mesura que s’entén que l’existència d’eixe partit , fort i de discurs contundent, podria reportar-nos alguns beneficis que ara, fluixos com apareixem, no obtenim ni obtindrem.
El fet que Compromís no puga presentar-se davant  el poder estatal com una ferramenta totalment nacional valenciana, separatista de l’estat, li resta força al discurs que caldria fer. I no ho fa perquè hi ha una raó clara: té por de manifestar-se massa separatista perquè es creu que perdria el vot necessari per a continuar treballant . Una qüestió d’estratègies . De possibilisme, podríem dir.

Així que amb aquestes canyes, els darrers dies, una vegada més podem constatar com el dèbil poder valencià resulta menyspreat . No és tan sols un tema d’infraestructures viàries , de corredor mediterrani o de connexions amb un port o un altre en el què som arraconats .
El dèficit va molt més enllà. I no només en el tema del dèficit dels pressupostos o, si en volem parlar, dels forats  de tot tipus que ha creat la corrupció en la nostra societat. No.
El que esclata en la política espanyola de contacte amb la valenciana va molt més enllà.
No tindre  sinó un partit encara insuficientment fort com per exigir al si de les Corts estatals és un llast, una mancança. Que tal vegada no ho siga en el futur. Però la debilitat més forta, de la qual n’és una conseqüència el vot espanyolista per una banda i el poc separatista per l’altra , és la manca de sentiment nacional valencià.

Aquest poble té una consciència política , social i cultural poc valenciana. I el resultat és el que patim una vegada  i una altra .
I , tanmateix,  la nave va, perquè  arreu van apareixent indicis de canvi. En el sentit de néixer una consciència de que els valencians i valencianes som maltractats pel poder central. I aquest sentiment, no forçosament nacionalista, sí que es pot descobrir fins i tot en les files dels partits espanyolistes.

                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor