«Som més i millors», per Toni Barceló

(Font imatge i text: Lliure i Millor)

L’altre dia, un company em demanava per què el castellà i el català tenen un lèxic tan semblant en certa proporció, però ben aviat la conversa acabà en un terreny encara més polèmic. Jo li explicava que els contactes entre les comunitats castellanoparlant i catalanoparlant s’han anat multiplicant de tres-cents anys ençà, i sobretot durant els setanta darrers, de tal manera que ha estat la causa per què en la llengua catalana s’han anat modificant alguns elements; ell, al seu torn, em deia que no trobava que això fos «dolent», perquè totes les llengües es transformen, però jo mirava d’argumentar per què crec que comporta un risc. Al capdavall, estàvem debatent on hi ha el límit entre la substitució i el canvi lingüístics.

Des d’un punt de vista general, crec que un bon criteri per considerar que les transformacions que experimenta una llengua no en posen en perill la integritat és el principi d’autonomia. En el llatí clàssic, la flexió de cas indicava la funció sintàctica dels elements (gladiator és nominatiu, però gladiatori és datiu), però en el procés de formació de les llengües romàniques, aquest tret, en general, ha tendit a desaparèixer pràcticament de forma total. Això no obstant, aquest “buit” sistèmic ha estat ocupat per altres elements, com ara les preposicions (Els nens han rebut els regals, Han donat els regals als nens) i el canvi en l’ordre canònic dels constituents sintàctics (el llatí era una llengua subjecte-objecte-verb (SOV), mentre que el català és una llengua SVO). En aquest cas, les modificacions dels elements lingüístics han estat sotmeses a un mecanisme de reequilibri intern i constant entre les parts del sistema que garanteix l’autonomia del conjunt i, demés, l’eficiència comunicativa. Tot plegat és un indicador d’ús.

Però hi ha altres casos en què pot ser que les transformacions assenyalin una altra cosa. Tot i que sembla que els estudis sobre els processos de substitució lingüística no han aconseguit formular principis de validesa absoluta i universal, existeixen alguns factors concurrents en aquest tipus de fenomen. Com diu Carme Junyent en l’obra Vida i mort de les llengües, hi ha canvis que «no tenen res a veure amb l’evolució natural [canvi lingüístic] sinó amb l’exposició massiva i contínua a una única font interferenciadora». En el cas del català, l’adopció indiscriminada de manlleus i la incorporació de calcs sintàctics d’origen castellà, la pèrdua de l’oposició entre els fonemes [s] i [z] (la essa sorda de caça i la essa sonora de casa) o la modificació dels hàbits en la pronominalització (N’he menjats/*He menjats) causats per la quantitat i, sobretot, per la qualitat dels contactes que ha establit la comunitat catalanoparlant amb la castellanoparlant en són exemples. Aquestes i altres transformacions amenacen la integritat de la llengua catalana, especialment quan el parlant ha perdut la capacitat d’apreciar-hi les diferències en relació amb les formes genuïnes. Considerem l’oració *He menjats a casa (casa pronunciat com caça). Podem estar segurs que un idioma amb aquesta faiçó és una eina autònoma i eficient?

Que totes les llengües que es fan servir canvien és un universal lingüístic, però també és cert que no totes canvien de la mateixa manera ni pels mateixos motius. Hi ha casos en què els canvis no n’alteren l’autonomia ni l’eficiència i que, per tant, afavoreixen que continuïn essent usades pels parlants de manera orgànica, condició indispensable per a la supervivència. Els processos de substitució, en canvi, tenen un abast més ampli, perquè no són només les llengües, les que perden l’eficiència i l’autonomia, sinó també el grup. Quan per a una comunitat lingüística la llengua pròpia ha deixat d’ésser paisatge i horitzó, aleshores, seguint Carme Junyent, es certifica un fet ja consumat: que al grup minoritzat fa temps que li ha estat imposada la forma pròpia d’organització de la vida col·lectiva del grup dominant. Això, segons la mateixa autora, té dues possibles causes: la demografia i el prestigi. Ho podríem sintetitzar en l’eslògan «Som més i millors». Aquest és, des del meu punt de vista, el límit entre el canvi lingüístic i la substitució.