"Els noms i les institucions", per Joan Morro

ELS NOMS I LES INSTITUCIONS
Per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro fa una reflexió crítica (no excepte se sarcasme) sobre l'ús que en fan algunes institucions de la doble denominació de la llengua catalana com a "català-valencià", i alerta dels problemes que pot ocultar aquesta nomenclatura per a la unitat de la llengua i de l'evident contradicció de no fer-ho amb d'altres llengües pels mateixos motius.







La UNED ofereix cursos de “catalán-valenciano”. És una bona notícia? És necessari aquest guionet? És realment necessària aquesta redundància? Per què la UNED no ofereix cursos de “castellano-español” o “inglés-americano”? Anem a pams.

L’última qüestió és bona de respondre. No calen els guionets i la redundància perquè el castellà i l’espanyol, així com l’anglès i l’americà, són el mateix idioma. Això no obstant, per raons que van des del nombre de parlants fins a qüestions històriques i polítiques, els dos idiomes comporten molta més varietat lingüística que el català. L’àmplia varietat del castellà i l’anglès, l’espanyol i l’americà, és deguda a què són idiomes cultes, d’alta cultura, no pas un motiu de diferenciacions substancials. Això ha esdevingut un principi especialment al·legat per acadèmics des que n’hi ha que vindiquen l’spanglish.

Es podria pensar que el guionet, que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma. El que sí trobem fàcilment són arguments que afavoreixen aquestes diferenciacions, naturalment. Pràcticament tot es pot argumentar. Només calen objectius i mitjans. Podem citar-ne tres tipus d’arguments en funció de qui els sol presentar.

Alguns –els més pedants– subratllen que les varietats són un motiu per se per fer-ne les diferenciacions corresponents. El problema d’aquest punt és que no és gens senzill de concretar críticament on comença i acaba una varietat lingüística. Al respecte és prou conegut que, per evitar maldecaps i agafar la drecera, molts tendeixen a afavorir les fronteres administratives. El cas de “català” i “valencià” n’és paradigmàtic.

Sovint lligats als anteriors, també els hi ha –els més buròcrates– que apel·len a textos legals. No per casualitat, el cas de “català” i “valencià” torna a ser paradigmàtic. Els Estatuts de catalans i valencians fan referència a diferents llengües oficials. Els juristes també hi fan la seva. Amb tot, no és gaire clar que això hagi de determinar l’estudi i les competències de qui ha d’aprendre normes ortogràfiques en comptes de jurídiques.

Finalment, trobem els que –els més folklòrics– pensen que el criteri per nomenar un idioma és com l’anomenen els seus parlants. Això no té ni cap ni peus per a qui ha estat fora del seu poble durant una temporada, encara que alguns ho defensin. Tornant al nostre cas, comporta que el mallorquí desbordaria un curs de “catalán-valenciano” i que permetria oferir cursos de “balear-mallorquín”. Més d’un ja ho està programant.

Val a dir que també hi ha arguments amb base acadèmica per tal de defensar un curs de “catalán-valenciano”. Un d’ells és apel·lar a que hi ha dues acadèmies oficials, a saber: l’Institut d'estudis Catalans i l’Acadèmia Valencia de la Llengua. Totes dues, però, sostenen que català i valencià són dos noms d’un mateix idioma. Així mateix, les universitats públiques catalanes, valencianes i balears eviten l’ambigüitat en la seva oferta acadèmica. Per què no ho fa una institució com la UNED?

En tot cas, són suficients les dues acadèmies i les dues accepcions nominals per a justificar un curs de “catalán-valenciano”? Penseu que els gonelles d’última generació (1, 2) apel·len a aquests dos fets, tot reconeixent la unitat del català, per a justificar una Gramàtica Normativa Balear. Significa això que, si l’aconsegueixen, s’hauria de justificar un curs de “catalán-valenciano-balear”? Seria això profitós per al futur de l’idioma?

Les paraules poques vegades són del tot innocents. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor