dimecres, 12 de setembre del 2012

[1936] El manifest de la vergonya. Quan el catalanisme conservador es va plegar de genolls davant el feixisme


(l'alcalde ex lliguer Josep Maria de Porcioles acompanyant Franco en una visita a Barcelona)

Contextualitzant, eren temps complicats per al catalanisme (de qualsevol signe), parlo del mes de juliol de 1936, quan hi va haver a Espanya un aixecament colpista d'una part de l'exèrcit contra el govern republicà (d'esquerres). A Catalunya aquest cop d'estat va ésser contrarrestat amb certa contundència, en part perquè les elits  burgueses barcelonines no hi donaren suport, o fins i tot no n' estaven al cas del què succeïria. El partit polític aglutinador d'aquella burguesia catalana i hegemònic dins el catalanisme les primeres tres dècades del segle XX fou la Lliga Regionalista (després Lliga Catalana), que veiè com l'adveniment de la II República l'any 1931 i la creació d'ERC (i el posterior govern dela Generalitat governat per ells) posava en dubte aquesta hegemonia (nacional i social) fins al punt d'haver de reinventar-se durant el període republicà per tal de recuperar-se dels cops electorals rebuts.
Tornant, doncs, a la data de l'aixecament militar de tints marcadament (no ho oblidem pas) reaccionari, religiós i feixista, després d'un primer pronunciament de gent de la Lliga rebutjant el cop i declarant-se fidels a les institucions republicanes, arran del desgavell que patiren aquestes després de l'intent frustrat pels franquistes, que deixà un buit de govern que fou omplert, sobretot, pels representants del moviment anarquista més radicals (CNT/FAI), del caràcter revolucionari que inundà els carrers i de les revoltes socials i les persecucions contra les classes més benestants, la gent de l'esgèsia i les dretes en general, moltes personalitats de la Lliga Catalana, capitanejades per Francesc Cambó, així com d'altres igualment representatives del conservadurisme català més o menys catalanista, crearen un manifest de suport als militars sublevats, que fou el punt de partida de l'ajuda que l'antiga Lliga proporcionà al "bàndol nacional"
en el conflicte que durà tres anys (1936-39), de tipus econòmic, propagandístic i, fins i tot, institucional.


(El principi del procés? Cartell de propaganda política de la coalició electoral que va concórrer a les eleccions generals del 16-02-1936, on la Lliga ja apostava clarament per "l'ordre social" anant amb forces dretanes marcadament anticatalanistes, com els radicals de lerroux, els monàrquics o la CEDA catalana)

Tot això ho explica magistralment en Borja de Riquer en el llibre: "L'últim Cambó (1936-1947)", on resumeix dient que " durant la guerra va coexistir aquesta diversitat de caràcters: la de ser una lluita política entre democràcia i feixisme, de ser també una guerra social i un conflicte religiós i, a més, de ser una confrontació entre nacionalismes." Aquesta complexitat deixà els dirigents de la Lliga Catalana del tot sorpresos i desbordats, de tal manera que" colpits per les primeres impressions sobre la revolució i la persecució, Cambó i la direcció de la Lliga van prioritzar els interessos socials que sempre havien defensat i van considerar que allò era, per damunt de tot, una guerra de classes.
La contradicció d'aquesta opció es farà evident en el fet de no voler renunciar a ser i a dir-se catalanistes i, alhora, creure que era coherent donar suport a l'opció dels militars rebels, que significaven clarament el nacionalisme espanyol més agressiu." (...)* (pàg. 266)

ESCRIT D'ADHESIÓ ALS MILITARS SUBLEVATS*
                  (22-27 d'octubre de 1936)

Se ha enviado al General Franco un documento que dice así:

"DECLARACIÓN: Los que suscribimos esta declaración somos hombres de diferentes ideologias y procedencias. Somos catalanes y con esta sola característica común, unimos nuestras firmas para protestar contra la actuación y el lenguaje de los hombres que hoy detentan el gobierno de la Generalidad y que pretenden identificar los sentimientos y la voluntad de Cataluña con la tiranía de los anarquistas y marxistas que han asesinado y asesinan con refinamiento de la más bárbara crueldad; que han destruido tesoros de arte que nos habían legado las generaciones pasadas como patrimonio espiritual de nuestra tierra; que arruinan nuestra economía con groseras experiencias en todas partes desacreditadas, y deshonran a nuestro pueblo con locuras y crímenes sin precedentes en la Historia.
Como catalanes, afirmamos que nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por el sentimiento de la comunidad de destino, que nos obliga a todos a contribuir con el máximo sacrificio a la obra común de liberación de la tiranía roja y de reparación de la grandeza futura de España. Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos, que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en la lucha contra la barbarie anarquista y comunista.

El caso de Cataluña no es distinto del de Madrid, Valencia, Málaga y otras ciudades y regiones de España, oprimidas todas por un poder despótico del que desean fervientemente verse liberadas.
Son en gran mayoria los catalanes que por estar sometidos a una opresión que no tienen aún medio de sacudir, no pueden expresar su indignada protesta. Nosotros que podemos hacerlo, seguros de expresar sus sentimientos, queremos hacerla llegar a todos nuestros hermanos de España.

El documento lleva al pie centenares de firmas de catalanes que han podido escapar del terror rojo y que hoy, ante la posibilidad de que se pretenda por los marxistas españoles aliados o servidores de Moscou, utilizar el nombre de Cataluña para prolongar la guerra civil en España y tal vez para provocar un conflicto internacional, quieren afirmar públicamente y de manera fehaciente la manera de sentir y pensar de la inmensa mayoría de catalanes que ellos por encontrarse en el extranjero, pueden expresar con plena libertad. Las firmas son de representantes de agrupaciones económicas y sociales, diputados, hombres de ciencia y literatos, ingenieros, abogados, médicos, periodistas, obreros e industriales, que sintetizan el conjunto de actividades de Cataluña

(* Borja de Riquer, op.cit, pàg. 278-282)

A la relació de signants, que no detallo (veure llibre esmentat) hi ha la direcció política de la Lliga, tals noms com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell, Raimón d'Abadal o Ramón d'Abadal i Vinyals, personalitats com el músic Frederic Mompou, l'enginyer Eduard Maristany o els periodista "Gaziel", a més de molts industrials barcelonins i representats de la noblesa amb títol nobiliari.

Deixo dues lectures força interessants relacionades amb aquesta temàtica, en genèric.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/09/el-franquisme-a-catalunya/

http://www.historiacontemporanea.ehu.es/s0021-con/es/contenidos/boletin_revista/00021_revista_hc13/es_revista/adjuntos/13_19.pdf


dimecres, 5 de setembre del 2012

La sordesa de Sepharad



Curiós. El recent espot promocional de la manifestació convocada l'onze de setembre per l'ANC reprodueix les paraules d'un poema de Salvador Espriu, datat del 1960, i anomenat (simptomàticament) "la Pell de Brau". La part més emotiva del video, sens dubte, és quan comencen a escoltar-se uns mots que poden navegar entre l'advertiment i el convenciment d'un mateix: "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures". Emocionant i vibrant alhora.
"Sepharad", però, és, segons la professora Estanyol, "el nom amb què els jueus que vivien sota dominació musulmana designaven Al-Andalus, explica Estanyol. Més tard, quan Castella conquereix Al-Andalus, aquesta denominació s’aplica a tots els territoris de la corona castellana. Els jueus catalans mai no van anomenar Sepharad els seus territoris d’origen. Ells eren súbdits de Catalunya, o dels regnes d’Aragó, València o Mallorca".



Sabut això, i després d'haver vist el video, em va venir a la memòria els versos de Joan Maragall de seixanta anys enrere, en aquell inoblidable "Oda a Espanya", quan començava: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana-". Poesia aquesta última que també va servir "d'inspiració" d'un altre acte de caire sobiranista, el documental que va retransmetre fa un parell d'anys TV3 enmig d'una gran polèmica ("Adéu espanya?).


Pel poc que jo puc arribar a percebre, ambdós obres (la de Maragall i la d'Espriu) enarboren un missatge prou clar i semblant, l'afermació catalana sota l'ideal d'una unitat ibèrica o hispànica que respecti la seva pluralitat interna, que sapigui trobar l'harmonia i el respecte entre tots els seus pobles. Aquesta cantarella ha anat de bracet amb el catalanisme (de dretes i d'esquerres) durant tota la seva existència fins els nostres dies, com podem veure llegint a Almirall, a Prat, a Cambó o consultant les dues proclames sobiranistes en el període republicà (tant la de Macià com la de Companys), per no posar molts més exemples, d'abans i de després dels esmentats (sense anar més lluny, l'actual president Mas va parlar de "confederació ibèrica" com  la situació ideal per a Catalunya en una entrevista feta per Mònica Terribas a l'arribar al poder).
Per bé que aquesta opció, l'iberisme, formi ja part de la nostra tradició i història, sembla ser que cada cop més persones la descarten, per il·lusòria, per molt que després es planyin d'ahaver-ho d'admetre.
I és que si alguna cosa ha quedat ben palesa en aquests segles de "convivència", és que, per molts que ens esforcem, parlar amb sords és impossible per més que s'intenti, perquè aquesta actual Espanya, que usurpa el paper d'Ibèria o de Sepharad, no té capacitat d'escoltar, per tant "la via pedagògica" resta en via morta. Quan ens posarem en marxa, de veritat?




La pell de brau

 
 
[XXX]
Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
"Diverses són les parles i diversos els homes,
i convindran molts noms a un sol amor."
 
 
[XXXVIII]
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
 
 
 [XLVI] 
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.



ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.
Espanya, Espanya. - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!