divendres, 14 de juliol de 2017

[Entrevista] Carlos Saura (Podem Illes Balears): "Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic"

Toni Barceló
Entrevista original al núm. 2 ACCIONA'T
«La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible»

Carlos Saura León (Palma, 1988) és un polític balear, actualment diputat de Podem al Parlament de les Illes Balears. És llicenciat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra en l'especialitat de Filosofia i màster en Filosofia Contemporània per la Universitat de Granada. És membre de la Comissió d'Economia i també ostenta els càrrecs de secretari de la Comissió d'Afers Europeus i de president de la Comissió de Control sobre la Radiotelevisió de les Illes Balears.

El programa autonòmic de Podem fa una breu síntesi de la història social de la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquest sentit, creus que en l'actualitat s'estan assolint satisfactòriament els objectius de les polítiques de normalització lingüística en els àmbits de Palma i de les Illes Balears?

Crec que queda molt per fer, però anam per bon camí. No venim d'una situació normal. Venim d'atacs constants contra la llengua i la cultura pròpies de les Illes Balears. L'exigència del català en diferents àmbits de l'Administració és un pas fonamental per arribar a aquesta desitjada normalització, però també ho és tenir una visió científica de la llengua i recuperar la Universitat de les Illes Balears com a referència en aquesta matèria. No arribarem a una situació de plena normalització fins que tothom pugui demanar un cafè amb llet i no li diguin «Un café con leche?» o fins que quan s'agafi un taxi en direcció a carrer Conqueridor el taxista no digui «Conquistador?».

A les Illes Balears, en aquest sentit, l'Acadèmi de sa Llengo Beléà [sic] i la Fundació Jaume III proposen models de normativa lingüística alternatius i fins i tot oposats al de l'Institut d'Estudis Catalans. Fins a quin punt són propostes amb avals científics?

Fins a cap punt. Són propostes amb una marcada ideologització que cerquen clarament dividir la comunitat de parla catalana. La dèria de José Ramón Bauzá i el gonellisme tenien la funció de fer un blaverisme a la balear, adduint que hi havia un monstre anomenat pancatalanisme que volia acabar amb la societat balear tal i com la coneixíem. El balear és un artefacte totalment anticientífic, un atemptat contra la ciència lingüística. Per començar, en la gran majoria de llengües no es parla com s'escriu, que és el que pretenen sense cap tradició escrita darrere els que promouen aquest tipus de pensament. Tampoc hi ha fonaments històrics, filològics ni de cap mena per considerar el que es xerra, es parla o es ralla a les Illes quelcom diferent del català. El que pretenen és negar la unitat lingüística, com si qualcú digués que el castellà que es xerra a Vallecas i Triana fossin llengües diferents o com si el gallec que es xerra a Vigo fos una llengua altra que la que es parla a Betanzos. L'escriptura sempre es crea a posteriori de la llengua parlada. Intentar imitar els sons del llenguatge amb l’escriptura és quelcom artificiós i absurd. Cap llengua arriba a tenir estatus de llengua per inventar una escriptura. Aquesta invenció té un objectiu polític: negar l’existència de semblances en un conjunt de territoris que comparteixen llengua i cultura.

Creus que aquestes iniciatives tenen un suport social significatiu? Quin és el posicionament de les institucions en relació amb aquestes organitzacions?

Crec que tenen un suport totalment minoritari. L'únic partit que insisteix molt al Parlament de les Illes Balears amb les modalitats lingüístiques és Ciutadans, que intenta emprendre una guerra de llengües per aconseguir vots.

Recentment hem sabut que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l'Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears, amb la possibilitat que també s'hi incorpori el País Valencià, crearan un canal de televisió per Internet de manera conjunta. És una passa important cap a la reciprocitat plena, no ho trobes?

Totalment. Sóc president de la comissió de control d'IB3 i crec que hi ha hagut un canvi fonamental en la manera d'entendre l'ens, el qual ha adoptat amb total normalitat una de les seves missions fonamentals, que és la de la difusió de la llengua pròpia de les Illes Balears. A aquesta tasca s'ha afegit el fet de produir programes conjuntament entre IB3 i TV3 o la creació d'aquest nou canal de televisió per Internet. Per una altra banda, no només és necessària la creació d'aquests espais comuns sinó també fer-ho en plataformes adaptades als nous models de consum per arribar a més gent.

«Una llengua, una nació». Hi estàs d'acord?

Una nació és molt més que una llengua. A la nació, hi poden confluir també fets històrics, tradicions o religions compartides. No crec que ningú digui que Equador i Castella o Madrid formen part de la mateixa nació.

Els dirigents estatals de Podemos sovint es refereixen a l'estructura administrativa i territorial de l'Estat espanyol amb el substantiu singular país. Creus que en reflecteix la diversitat lingüística i cultural? Quina noció d'Estat hi ha al darrere?

Consider que l'Estat espanyol és un país de països, realitat que, evidentment, pot canviar degut a la conjuntura actual. A Podem no s'ha xerrat mai de nació espanyola però sí d'una nova pàtria en construcció. Aquest concepte, amb una càrrega emotiva molt més profunda que la noció d'estat, xerra d'una possibilitat de transformar un país centralista, ignorant sobre les realitats lingüístiques que en formen part i cec davant les particularitats culturals i les formes de ser i sentir-se d'un lloc, en un estat plurinacional on no sigui una prioritat «españolizar» ningú, sinó assumir les diferències i la promoció d'aquestes particularitats amb total naturalitat, i no com una excusa per a l'enfrontament constant.

Podemos és una organització política d'abast estatal amb la seu central al carrer Zurita de Madrid. Hi ha qui pensa que el sucursalisme no és la millor manera de fer política a Palma, les Illes Balears i, en general, als Països Catalans…

Hem tingut total llibertat en les decisions que hem pres aquí. No tenim deutes amb cap sucursal, només amb la gent, amb un límit molt clar que té a veure amb els drets humans, la plurinacionalitat de l'Estat, la defensa dels serveis públics, la lluita contra la corrupció, etc. Per desgràcia, la història dels partits estatals és un cúmul de traïcions i incongruències entre el que es votava aquí, a les Illes, i el que es votava allà, al Congrés dels Diputats. Encara no hem aconseguit governar l'Estat però crec que ja hem demostrat en diferents àmbits que nosaltres diem el mateix a Madrid, Andalusia, Catalunya i Balears. La igualtat ha de partir del reconeixement de la diferència com a fonament. Hem dit «Referèndum sí» a tot arreu, i hem aconseguit que moltíssima gent històricament centralista entengués que podia haver-hi una altra manera d’entendre l’Estat. Des de la lliure adhesió a un projecte comú.

Et propòs el següent escenari: Catalunya ha esdevengut un estat independent. Davant d'aquesta situació, quina direcció hauria de prendre la política balear?

Per a Podem, l’Arc Mediterrani ha significat l’epicentre d’un canvi polític que pot arribar a construir un Estat capaç d’entendre les diferents realitats territorials. En tot cas, si Catalunya s’independitza suposarà una situació disruptiva capaç de rompre altres consensos i cadenats del règim del 78. Tot el que trenca amb els límits del que és possible pot suposar una amenaça per als partits de l’establishment, i això és perillós per a ells. En tot cas, cada territori té el seu camí i el seu procés particular, en tots els sentits i àmbits. La política balear hauria de seguir el seu propi camí, potser amb més capacitat d’ampliar les fronteres del que és factible.

I ja per acabar: Països Catalans sí o no?

Els Països Catalans són un espai cultural i lingüístic, però a les Illes crec que aquest concepte encara no és gaire hegemònic. En el sentit cultural i lingüístic compartim moltes coses, clar que sí.


















dissabte, 1 de juliol de 2017

Països Catalans: seran d'esquerres o no seran? [ACCIONA'T núm 2]


"Països Catalans: seran d'esquerres o no seran?". Aquest és el tema monogràfic del segon número de la revista digital d'Acció Cultural dels Països Catalans: "Acciona't", de caràcter trimestral, amb publicacions a març, juny, setembre i desembre.
En l'edició del digital hi han participat membres del col·lectiu de les Illes Balears, Catalunya i la Franja.

El número conté una entrevista central amb el diputat de Podem a les Illes Balears Carlos Saura, on parla dels Països Catalans com un espai lingüístic i cultural vist amb normalitat des de les Illes.

Acciona't també hi té altres continguts al voltant del tema:  un editorial, un article d'opinió sobre l'obrerisme i la qüestió nacional, una recomanació cultural, i una secció de pregunta-resposta a una persona de cada territori dels Països Catalans, anomenada "set de set", on veurem quina percepció es té des de les esquerres quant a la territorialitat de la nació catalana a cada zona. 

Tots els números del digital tindran la secció fixa: "Activitats d'Enllaçats per la Llengua", on s'explicarà les últimes notícies d'aquesa xarxa d'entitats de tot el domini lingüístic i algunes activitats dels membres de la xarxa. 


Índex de continguts del segon número d'Acciona't: "Països Catalans: seran d'esquerres o no seran?"



-Editorial: L'esquerra i els Països Catalans: una relació amb futur? per Joan Morro

-Activitats d'Enllaçats per la Llengua


-Entrevista a Carlos Saura per Toni Barceló


-Article d'opinió: Els Països Catalans construïts per l'esquerra de la història per Marcel Pena


-Recomanació cultural: Nacionalisme espanyol i catalanitat (Joan-Lluís Marfany)


-Set de set:
 Quina influència va tenir al teu territori el debat territorial sobre els Països Catalans que va esclatar a la dècada dels 70 i 80? Com va afectar el concepte de Països Catalans proposat per Joan Fuster a les forces d'esquerres del teu territori? » 



Hi responen:

Irene Coghene, activista cultural (l'Alguer)

Sergi Perelló, sindicalista (Catalunya)
Jordi Manyes, activista cultural (Andorra)
Àngel Soro, cantautor i activista (Franja de Ponent)
Antoni Rico, historiador i militant de l'Esquerra Independentista (País Valencià)
Miquel Mayol, activista històric i ex militant socialista (Catalunya Nord)
Antoni Lluís Trobat, historiador, periodista i activista (Illes Balears)

Gràcies a tota la gent que ha col·laborat en l'edició d'aquest segon número.

divendres, 23 de juny de 2017

[L'endemà des de l'Alguer 2017], per Carla Valentino






Fem un salt enrera en lo temps...

La nit de Sant Joan
és sempre fins ara,
pel pòpul de l’Alguer
la festa més cara.
La festa dels focs,
la festa dels balls,
[...]

(Carmen Dore - juny del 1891)

Aqueixa poesia del 1891 descriu bé, qui cosa era pel pòpul alguerés la Festa de Sant Joan, una festa de pòpul, una festa més sentida de la festa del Patró de la ciutat (Sant Miquel).
 
La tradició dels Focs de Sant Joan és una celebració assai antiga, transmitida de generació en generació, de tants sèculs, en tota la Sardenya. Un ritual ancestral amb el qual se festejava el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any, la nit més màgica, la nit de Sant Joan. 
 
En tota la ciutat, però sobretot a la platja de Sant Joan, a davant de l’iglesieta dedicada al Sant, s’enceneven focs, petits o grans, que veniven saltats agafant-se la mà, de tots aquellos que se voliven fer compares o comares. Lo foc enlluminant la nit és testimoni del jurament dels compares i les comares. I l’aigua, l’aigua de la marina, purifica; lo bany de mitjanit, la nit de Sant Joan, era coneixut com lo bany de la salut, perquè, com dieven los nostros vells “purifica el cos i cura tots los mals. Tota la festa era acompanyada de cants, de balls i de grans begudes de vi.

Per diversos anys la Festa de Sant Joan és estada olvidada, sol petits grups d’amics se divertiven a encendre un foc i a saltar-lo per se fer compares de Sant Joan.

Al 2010, per iniciativa de l’associació Pro Loco Alghero, s’és decidit de donar nova vida a la Festa, donant-li un tall més turístic i escenogràfic, cercant de salvar però almanco una mínima memòria d’allò que era la festa al passat, com lo salt del foc agafant-se per la mà i repetint lo jurament dels compares i de les comares. 

Del 2011 Òmnium Cultural de l’Alguer ha portat “símbolicament” a l’Alguer la Flama del Canigó, amb la qual veniva encés lo gran fogueràs a la platja. Dic símbolicament perquè no era i no és possible transportar “físicament” una flama encesa dels Pireneus a l’Alguer. La intenció era de mantendre viu el lligam amb els països catalans i fer també en manera que l’alguerés, lo català de l’Alguer, fossi present a la festa durant la narració del ritual de l’encesa del fogueràs. Sol una pinzellada d’identitat i d’algueresitat, ma sempre millor de res. 

Enguany, malauradament, la nostra llengua, la llengua que compartim, no siguerà present a la Festa, nimanco en manera “testimonial” i és per això que la Junta Directiva d’Òmnium Cultural de l’Alguer ha decidit de no prendre part a aqueix esdeveniment: no podem acceptar que un fet cultural i identitari, com l’arribada de la Flama, se redueixi a una exhibició folklòrica, enmig d’un espectàcul on les llengües presents sigueran solament l’italià i l’anglès.

Per amor de veritat tenc de diure que als voltants de l’Alguer, calqui associació algueresa, organitzarà festes, quasi privades, amb socis i amics, a la manera antiga, amb focs, salts, coses de menjar i de beure.

Això siguerà, enguany, la Festa de Sant Joan a l’Alguer.

Carla Valentino
Activista Cultural i Vicepresidenta
d’Òmnium Cultural de l’Alguer
 

dijous, 22 de juny de 2017

[L'endemà des de les Illes Balears 2017], per Aina Vidal


Si hem de descriure les festes de Sant Joan o la celebració del solstici d'estiu en el marc de les Illes Balears, sens dubte, hem de començar per les festes de Sant Joan de Ciutadella. Tant pel renom de què avui dia gaudeixen com per la seva singularitat, ja que és l'únic indret d'arreu dels Països Catalans on es combina la festivitat al voltant del foc – element popular a tota la mediterrània– amb els caragols i les cavalcades dels cavalls. Fester és la denominació menorquina del que a Mallorca en diuen fogueró i que etimològicament deriva de festa (Corbera, 2013). Tanmateix, el més rellevant de l'encesa dels festers acompanyats de músic la vigília del 22 de juny no és el foc en si, sinó que l'endemà i fins ben entrat el 24 de juny, Ciutadella s'omplirà de cavalls, jocs eqüestres i molt de serradís.

La culminació del nivell de folklorització que pateixen les festes de Sant Joan de Ciutadella la podem trobar al llibre de Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella (Pons, 1977) o de com es posen per escrit uns costums arrelats pels ciutadellencs i ciutadellenques en forma de norma i que ha estat i és, encara, objecte de debat. Si més no, i malgrat la massificació que pateix des de fa uns anys, la de Sant Joan de Ciutadella és una festa per viure-la, «ni que sigui un pic en la vida», que diuen.


A la resta de les Balears se celebra més o menys amb la mateixa intensitat i gairebé pocs matisos. Com a la resta dels territoris dels Països Catalans, la figura central és el foc o la Festa de la Flama, que celebren a un poble del Raiguer de Mallorca, Alaró, i que, políticament parlant, seria la festivitat més reivindicativa o que, com a mínim, té més rerefons si ens referim a la festivitat que encén els Països Catalans la revetlla de la nit de Sant Joan. Així, aquesta recreació de la pujada al Canigó amb torxes de foc per reivindicar la germanor entre els territoris de parla i cultura catalanes se celebra al poblet del Raiguer mallorquí pujant al Castell d'Alaró d'època sarraïna (902) i, també, acompanyats de qualque objecte lluminós.



Un altre tipus de pràctica que es duu a terme també per Sant Joan, concretament a la primera llum de l'alba del 24 de juny, és la que es practica a s'Hort del Correu a Manacor. Aquest és un ritu «curatiu» per a les recents nat que pateixen malalties de «trencats» o hèrnies. La cura consisteix a fer passar els infants sota un dels dos vimers que hi ha a l'hort i entre dues branques esqueixades. És una pràctica ben curiosa, ja que els pagesos de la possessió diuen que té una efectivitat del 90%. A Palma, en canvi, més o menys de la mateixa manera que a les Pitiüses, les platges s'omplen de gent que sopa i es remulla a la mar acompanyada de foguerons. Els més supersticiosos aprofiten aquesta nit màgica del solstici d'estiu per practicar quelcom ritual a la vora del foc.


En perspectiva nacional, per tant, podríem dir que la flama de la nit de Sant Joan que enlluerna tot el territori català és l'element central d'aquesta festivitat que ens representa i ens interpel·la, entenent aquesta flama com un símbol de representació i d'unió de tots els ciutadans i ciutadanes de cultura i llengua catalanes, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És per això, que anim a fer d'aquesta flama allò que vulguem que sigui. Que fem de la festa de Sant Joan, la festa que representi la nostra catalanitat.

Aina Vidal
Periodista i activista cultural

dimecres, 21 de juny de 2017

[L'endemà des de la Franja de Ponent 2017], per Jose Ramon Noguero


 


La festa de Sant Joan és en molts indrets la festa de la collita, ja que coincideix amb la sega de l’ordi i el blat. També és la festa del començament de l’estiu, és a dir el solstici d’estiu. En segons quines poblacions se celebra en major o menor grau. En alguns llocs es fa la festa del carrer de Sant Joan i en altres localitats és una de les festes populars del poble. En la Llitera i el Baix Cinca es fa una foguera al carrer de Sant Joan o en un dels principals carrers de les poblacions, on normalment els qui se n'encarreguen reparteixen a la gent que passe algun tros de carn i pa amb tomàquet. També és força freqüent que no hi hagi una foguera, sinó més d’una. Cada grup de veïns fa la seua i comparteix un sopar de germanor entre amics, veïns o familiars.

La gent jove del territori fa seua aquesta celebració, ja què coincideix amb el final del curs acadèmic. En poder gaudir d’uns dies de descans, és tradicional l’ús de petards. En cada poble uns dies abans s’instal·la un punt de venda de petards on es poden comprar des dels més forts fins als més fluixos, que es tiren pel carrer per celebrar la vigília d'aquesta festa, a la qual moltes vegades s’uneixen els no tan joves. També és molt normal que a molts pobles de la Franja hi hagi música i festa als poliesportius municipals, que sol acabar al començament de la matinada.

Es molt típic que de postres tant al sopar de la vigília com al dinar de Sant Joan es mengi la tradicional coca de Sant Joan, tant en la intimitat de cada casa com entre tot el veïnat. A les fogueres són habituals per creences paganes on deixa entendre que es creme tots els mal auguris i se deixen aquell dia. També hi ha qui aprofita per cremar els seus mobles vells –però aquí no m’hi fico.

La gent de la Franja ha fet sempre seva aquesta festa per tradició, encara que el dia següent és laborable al nostre territori, ja què no és tant típic celebrar aquesta festa a la resta de l’Aragó. La festa de Sant Joan també reivindica les nostres senyes d’identitat catalanes i representa un símbol d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana o Països Catalans.

En definitiva, a la Franja de Ponent no som un món a part com alguns volen fer per defensar la seua aragonesitat, sinó que hi conviuen plenament moltes celebracions catalanes i, a la vegada, celebracions aragoneses, fet que ens marca com a gent de frontera entre dues realitats de les quals hem volgut ser part simultàniament.

Jose Ramon Noguero
Informàtic i fundador del
Moviment Franjolí per la Llengua

dimarts, 20 de juny de 2017

[L'endemà des del País Valencià 2017] "Una celebració de la Nit de Sant Joan a la Plana", per Tomàs Escuder




Faré una referència a com vaig celebrar jo amb els meus pares la Nit de Sant Joan. Ara que vivim en temps líquids, on tot val i poques accions tenen el valor de la tradició, ens cal recordar que, malgrat temps passats de foscor, hi ha hagut pervivència i persistència en la nostra manera d’entendre el món. I la vida quotidiana familiar.

Jo devia tindre uns 8 anys i recorde haver anat a vora mar, a la platja, quan ja era prop de la fosca. Els pares van preparar el sopar damunt la sorra mateix i un poc més enllà, juntament amb alguna família més, van amuntegar quatre andròmines per fer un foc.

Ma mare digué alguna cosa sobre aquella nit màgica i el seu poder. Pur paganisme. Vam sopar i es cantava. Em van dir que fera una volta a la foguera. La nit avançava entre la calor, el foc, la vista de les petites onades i el reflex de les flames en els rostres animats d’aquella quadrilla.

Els majors es quedaren xerrant contents, bevent i menjant discretament. Jo, com m’entrà son, em vaig arraulir vora ma mare, que amb alguna tela em tapà. I em vaig adormir sentint sorolls remots de brases, cançons i veus.

No en vaig ser conscient sinó anys més tard de saber que havíem seguit una tradició ancestral.

Ara, les platges es posen plenes de gom a gom de grans i joves que fan festa.

 Tomàs Escuder
Sociòleg i escriptor