diumenge, 28 de gener de 2018

Una taula rodona a València analitzarà l'estat de l'escola en català arreu dels Països Catalans

Enllaçats per la Llengua organitza un acte de suport a les escoles i a la llengua

El proper 16 de febrer, a les 19 hores, al Centre Cultural La Nau de València, tindrà lloc una taula redona “defensem la llengua, defensem les escoles” organitzada per Enllaçats per la Llengua.  L’acte té com objectiu posar en valor el treball de la comunitat educativa - professorat, mares i pares, alumnat - i de les escoles, en defensa d’un model educatiu científic, crític, democràtic, arrelat al territori, en la nostra llengua, dels diferents territoris del nostre domini lingüístic.





A l’acte intervindran,

  • Catalunya Nord. Cesc Franquesa, director pedagògic de les escoles la Bressola,
  • Andorra. Maria Cucurull, filòloga catalana i membre del Centre de Cultura Catalana
  • Illes Balears. Maria Antònia Font, professora CEPA La Balanguera, Palma i presidenta FOLC
  • -Franja de Ponent. Francesc Ricart, ex-tècnic del Departament d'Ensenyament i membre del Casal Jaume I de Fraga.
  • -Principat – L’Alguer. Pere Mayans, professor de secundària i membre del CIEMEN.
  • -País Valencià. M.ª Àngels Francés, directora del departament de filologia catalana de la Universitat d’Alacant.



Presentació i moderació, Vicent Moreno, president d'Escola Valenciana

diumenge, 21 de gener de 2018

«Roz-e-khosh» refugiats afganesos, per Quim Gibert

Refufiats afganesos al Centre Victòria d'Atenes .Font: El Diario Vasco

«Roz-e-khosh» refugiats afganesos

22 hores en autocar separen Faryab, una de les contrades nord de l’Afganistan, de Nimruz, indret del sud-oest. Mohamed començava un llarg viatge cap a Europa. Arribats a Nimruz, el següent pas era prosseguir direcció sud: fins allà on l’Afganistan fa frontera tant amb el Pakistan com amb l’Iran. I endinsar-se a peu, entre els primers turons i boscos de l’Iran, tot fent ziga-zagues per prevenció. El trajecte va durar unes 12 hores. Un passador va guiar el grup, format per una trentena d'afganesos. Una furgoneta, en funcions de taxi, els esperava de cara enfilar el tram següent, que fou de 4 hores. I després, van haver de tornar a avançar caminant, sempre guiats, per topants de muntanya. Tot d’una la sort però se’ls girà d’esquena: foren aturats per la policia iraniana i deportats cap a l’Afganistan. Mohamed no va escarmentar. I en el segon intent, va volar de Kabul, la capital afganesa, fins a Ankara, Turquia, on hi va poder treballar dos mesos. Des de la capital turca es va desplaçar a Istanbul. I des de l’antiga Constantinoble, una altra furgoneta el va acostar fins al Maritsa, el riu europeu que separa Turquia de Grècia. El va travessar sa i estalvi amb una barca amb 12 refugiats més a bord.
      
 «Faqat painch da qa wakhat darit». Mohamet comunica, en darí, a Mahmoud i altres afganesos, des de l’interior d’una sala amb roba de segona mà, que els resten cinc minuts per triar i remenar i que, un pic transcorreguts, hauran d’anar-se’n. «Hafte hiyenda», Mohamet afegeix que poden tornar la setmana entrant. La cua es llarga. Batool Sher Zad i Wais, el seu marit, tenen 6 fills: Noorudin; Maryam; Arman; Jawad i Reza. Abans d’entrar, s’identifiquen amb l’International Protection Applicant Card. Hellenic Republic. Asylum Service. A hores d’ara el noi de Faryab fa de traductor i intèrpret entre la nombrosa comunitat afganesa refugiada a Atenes. És un voluntari més, amb dret a allotjament, en el Victoria Social Centre, una antiga clínica dental ubicada en el número 14 de Gkiilfordou. Es tracta d’un edifici llogat de 5 plantes, adaptat per a oferir diversos serveis als refugiats. En Red SOS Refugiados, plataforma cívica, dinamitza l’esmentat edifici, que va obrir les portes l’octubre passat (durant l’estiu van fer les reformes pertinents). En el Victoria Social Centre es serveixen, a migdia, de dilluns a diumenge, uns 600 àpats, tasca encomanada a Zaporeak, ONG basca que a partir de les 9 matí ja tenen els fogons encesos de la cuina. El Victoria també ofereix classes d’anglès i grec; suport a mares embarassades i/o amb nadons; un espai d’esbarjo per a la mainada; atenció mèdica; wifi; servei de dutxes; un espai per a dones; suport psicològic... Fins i tot, hi ha organitzat un campionat d’escacs matinal per fases eliminatòries. L’impulsor de la competició és en Gorka, un voluntari de Sabadell. A la tarda, en Gorka i la Gemma, també sabadellenca, em suggereixen de visitar Velos Youth. Ens hi acompanyen la Maria i en Bernat, mallorquins, els quals ens diuen que, entre els refugiats, hi ha molt de jovent que han arribat sols a Grècia. I mentre travessem la plaça Victoria, la Maria m’assenyala un parell de senyors, dels qual es té constància que es dediquen a captar nois per a prostituir-los a canvi de menjar, sostre, diners... Velos Youth és justament un centre per dotar de recursos a joves tan i tan vulnerables. A Velos, mot que vol dir fletxa en grec, treballen els hàbits higiènics; les emocions; les relacions socials; la salut sexual; l’alimentació sana en bé del seu creixement personal.           
«Roz-e-khosh», l’equivalent a bon dia, uns mots en darí que vam aprendre.  
       
Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Elogi dela transgressió

dijous, 11 de gener de 2018

"Atenes: col·locar els carrers i altres oblits matiners", per Quim Gibert

Font de la imatge

Atenes: col·locar els carrers i altres oblits matiners

Sembla que estigui a punt de caure. Mentre Atenes aixeca les persianes dorm de qualsevol manera en un dels bancs que hi ha a la plaça. És el banc amb el qual ensopegues només sortir de la boca de Victòria, parada de metro que coincideix amb un dels punts cèntrics de la ciutat. La roba que duu és de fa dies. La dona no deu superar la cinquantena. I probablement sigui grega.

Unes cantonades més avall, una petita foguera escalfa a un grupet de gent, asseguda en els baixos del número 22 d’Axarnon, un dels carrers més coneguts. No és l’hora de l’esmorzar dels manobres i paletes d’una construcció en obres. Es tracta d’una colla d’afganesos, sirians, palestins, pakistanesos, que han ocupat aquest edifici d’oficines abandonat de 5 plantes. No fa gaire que les empreses subministradores els han tallat l’aigua i el llum. La llanterna del mòbil ens obre pas escales amunt. Hi viuen una vintena de famílies refugiades, que s’han organitzat en apartaments improvisats. Uns taulons i/o una flassada solen fer d’envà. Capses de roba de tota mena, sabatots i altres peces de vestir s’amunteguen en una part de la tercera planta, la que dona al carrer. És material de segona mà que ha arribat del País Basc i d’altres indrets de l’Estat espanyol. Una noia finesa i una altra de navarresa no donen l’abast endreçant tanta cosa en els armaris que hi ha encastats. I és que totes dues també han d’atendre mares joves que cerquen bolquers, llet per a nadons i roba d’hivern.

Ens els baixos del squat, tal com solen anomenar-se els blocs ocupats, hi ha la cuina i el menjador. Just a l’entrada d’aquestes dependències em saluda un noi kurd, del qual no recordo el nom, i en Joan, dinamitzador de l’ONG Provocant la pau. En Joan, que és fill d’Amposta, em pregunta si ens cal quelcom. Li responc que alguna de les prestatgeries dels armaris han cedit de tant carregades de roba. En Joan fica fil a l’agulla i, al cap d’un quart d’hora, es presenta, a la tercera planta, amb un grapat d’escàrpies. Aconseguim recol·locar les lleixes i l’embalum corresponent. Axarnon 22 també disposa d’un espai infantil; una sala d’estar; una rentadora (a hores d’ara inactiva per manca de corrent); una farmaciola...

En un pis del mateix carrer Axarnon, unes travessies més enllà, l’Alba, en Xavier, la Marina i altres membres d’Acció Solidària Mediterrània, m’hi deixen fer nit. També hi dormen altres voluntaris a canvi d’una aportació simbòlica per sufragar les despeses del lloguer. La tasca dels d’Acció Solidària Mediterrània, que hi viuen d’un temps ençà, és de suport a persones soles i a famílies instal·lades, bàsicament, en els squatsd’Exarquia, barriada anarquista que data dels anys 60 (no hi trobareu cap entitat bancària de crèdit ni res per l’estil). L’estiu passat un petit contingent d’Acció Solidària Mediterrània es va desplaçar primer a l’illa de Creta i després a la Kos seguint la pista d’un refugiat, que l’únic que desitjava era trobar feina en un lloc o altre. Miraculosament el van poder localitzar: la policia grega l’havia empresonat per no disposar de la documentació requerida. La dels refugiats és una motxilla plena tant de penúries com d’instants de reviscolament. En aquesta línia, l’escriptor italià Claudio Magris apunta que el sentit de l’existència consisteix sobretot a dialogar: «a sortir de nosaltres mateixos i trobar-nos amb l’altre».

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

dimarts, 5 de desembre de 2017

Entitats dels Països Catalans es reuniran a Castelló per enfortir lligams


Entitats de tot el domini lingüístic reforçaran lligams a Castelló davant l’excepcional situació

La xarxa d'entitats d'Enllaçats per la Llengua (ExLL), que aplega col·lectius d’arreu del domini lingüístic català, es reunirá el proper 16 de desembre a Castelló de la Plana per celebrar la trobada anual que cada any fa coincidir amb l’aniversari de les Normes de Castelló de 1932.

En aquesta reunió plenària, que es durà a terme a la seu del sindicat STEPV-iv (cr.Marques de Valverde, 8) a les 11 h, es farà un repàs de totes les campanyes, trobades i activitats desenvolupades durant l’exercici, especialment sobre l’espai de comunicació en català i les seves darreres novetats, a més de l’amplicació de la xarxa a altres col·lectius.

També es tindrà en compte l’excepcional situació de repressió viscuda a Catalunya, que afecta directament a les associacions i institucions que treballen per la llengua, l’escenari postelectoral i els darrers atacs rebuts al model d’escola en català a diferents parts del territori catalanoparlant.

En aquest complicat context, la xarxa d’Enllaçats reitera encara més el seu compromís per sumar esforços i compartir sinergies entre els diferents col·lectius que l’engloben, revertint tendències recentralitzadores.

Com cada any, Enllaçats per la Llengua dona suport i assistirà als actes de la commemoració de les Normes de Castelló, organitzada per la plataforma “Castelló per la Llengua”.

dilluns, 20 de novembre de 2017

"Advocats del diable", per Joaquim Gibert

Font: Ara.cat

Advocats del diable

En el decurs de l’adolescència vaig passar llargues estones parlant de tot i força amb en Jordi A. B. Vam riure molt junts. I és que sempre tenia un acudit a punt. A l’Institut Bisbe Sivilla de Calella, on tots dos hi cursàvem 3r. de BUP l’any 1978, hi va haver una discrepància que va duu cua. En Jordi deia que la senyera era l’única bandera dels catalans. Jo ho podia sospitar però no en tenia la certesa. Probablement per això, li vaig contestar que l’espanyola també era nostra. Alguns alumnes, requerits per mi, es van incorporar a la discussió, els quals de seguida em van fer costat. La d’en Jordi, aleshores, es va convertir en una veu en la més absoluta minoria. És curiós, però, cada cop que en Jordi esgrimia arguments, en ple debat, no podia fer altra cosa, per dins, que donar-li la raó. Aquell dia, que en Jordi va haver-se d’explicar del dret i del revés, envoltat del grupet que es va atansar, em vaig sentir molt a prop d’ell. Va aconseguir que certs pressentiments deixessin de ser-ho. I és que de cop i volta vaig aclarir que l’espanyola no era la meva bandera. Diuen que és tot d’una que els vailets comencen a dir «mama» i «papa». I que passa el mateix, quan comencen a caminar. Ambdós fets, sorprenen per la immediatesa, com si el guió encara no ho contemplés. Els punts d’inflexió, quan el terreny és ben adobat, es produeixen sobtadament. I, mai més, res tornarà a ser com abans.
L’orgull no em va permetre reconèixer, en aquell instant, el canvi de parer entorn de les banderes. En Jordi ho va saber dies més tard. Vaig arribar a la conclusió que allò que m’havia mancat eren motius de pes i exemples de cara descartar l’espanyola amb la fermesa i serenor d’en Jordi. I, sobretot, la gestió lligada al fet de sentir-me sol, ridícul, rar, empestat. I és que a partir de llavors, jo passava a situar-me entre una minoria estrafolària i que, a voltes, irritava a la gent d’ordre. Per poder fer el pas definitiu, va ser cabdal haver-lo posat a prova. Em va anar bé veure com en Jordi es treia les garrofes del foc. I, així, disposar de bons arguments. De retruc, em va servir per aclarir dubtes i cabòries que em ballaven pel cap. Ras i curt, m’havia dedicat a fer d’advocat del diable.
Dècades més tard, exercint d’ensenyant, vaig constatar que hi havia alumnes que feien preguntes per tal de tenir respostes en aspectes en els quals anaven coixos de recursos. Així doncs, vaig lloar, en una ocasió, a Najat El Hachmi, nascuda a Nador (Rif, Marroc) i criada a Vic, quan el 2008 va guanyar el Ramon Llull, el premi més ben dotat de literatura catalana. Ho vaig fer com un exemple interessant d’integració i talent. Un adolescent del grup-classe, que solia mostrar sensibilitat envers la llengua, va preguntar-me si El Hachmi no li hagués sortit més a compte escriure en castellà. No oblidem que l’adolescència és un període al llarg del qual es va forjant la identitat. I disposar d’un relat amb cara i ulls entorn una llengua contínuament qüestionada no és fàcil d’articular. Sobretot perquè abans has de desactivar el relat existent per defecte. I, per desactivar-lo, també has de tenir discurs. A més, ningú te n’ensenya a fer-ho, si no és per mitjà de l’observació i de la imitació; d’interpel·lar-te; de lectures; de converses... Es tracte d’un aprenentatge gairebé autodidacta.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans

dijous, 2 de novembre de 2017

El procés vist des del País Valencià, per Tomàs Escuder

     Gran manifestació valencianista a la Pl. de Bous de València de 1978 (viquipèdia)


EL PROCÉS VIST DES DEL PAÍS VALENCIÀ

Article publicat al número 3 del digital ACCIONA'T


Ja sabem que la realitat és complexa. I que en els temps actuals més immediats els esdeveniments que la composen es succeeixen a una velocitat que de vegades ens dificulta la seua comprensió.

Des de la meua condició de sociòleg , i per tal de mostrar-li al lector una imatge el més propera possible a la realitat valenciana davant els fets que coneixem ara amb el nom de “Procés” donaré una ullada dividida en cinc pinzellades ( l’espai d’aquest article no dona per a més). D’aquestes, quatre seran generals, sociològiques. Una de tipus personal, la meua.

Quan un estat, i els governs successius al seu servei han estat incapaços de comprendre la realitat dels PPCC, no puc sinó desitjar poder viure, com a català del País Valencià, en un entorn polític diferent. Per una altra banda els errors de ls dos bàndols polítics fa difícil el diàleg. I això no és bo. No entre més en detall: simplement vull manifestar el meu dret a crear una estructura política diferent i adaptada a les meves necessitats.

Respecte a la posició que la societat valenciana puga tindre sobre el procés cap a la independència de Catalunya cal dividir , com hem dit abans, per grups socials. Sabent les limitacions que analitzar-ho comporta. Aquesta dinàmica política actual és complexa i els media , amb les seues opinions interessades no propicien massa una anàlisi objectiva.

Per a fer una tal cosa però, tirarem mà , sense entrar en detall, en allò que les enquestes diuen. O han dit. Però igualment, com que vivim en el País, fent-ne una valoració qualitativa de la dinàmica del Procés. Considerant que aquest és un camí i té una contingència determinada cosa que no deixa veure bé el futur.

En primer lloc mirem aquells que es mostren a favor. És encara una minoria però una minoria que cada vegada resulta més ampla i en els darrers anys ha arribat , en forma política , a omplir espais dels discurs a favor que abans no existia. Tal vegada que per raons de praxis de partit les opinions favorables no es fan massa evidents precisament per por de no crear un ambient excessivament hostil. No oblidem el poder d’una dreta molt, molt forta des de la mateixa Transició a terres valencianes. En aquest entorn no se’n parla tant com caldria. No es debat tant com seria necessari per als País Valencià. Els que són favorables al Procés mantenen una actitud molt discreta, és el mínim que poder dir. Però aquesta opinió i més enllà pot eixir amb força en unes altres circumstàncies més favorables.

Respecte als que es mostren con contra són ara encara una majoria minvant. I caldria veure i precisar entre els que s’oposen al Procés i els que tot i això estan a favor de que la gent catalana puga decidir. No és un tema menor aquest. I es troba en relació molt directa amb la gent del grup anterior. És a dir que hi hauria com una mena de balanç entre la pujada d’uns i la baixada dels altres , en termes polítics i doncs d’opinió en la matèria. Llevat d’opinions als media contraris , en el carrer tampoc s’hi veu massa aquesta negativa.

Després tindríem el grup dels “nòmades” És a dir d’aquells que van d’un costat a un altre perquè no tenen opinió. O, molt pitjor encara, la res pública no els interessa en absolut. Els preocupa només el seu equip de futbol , la família, el preu de la gasolina i poca cosa més. Són un dels mals d’aquest Estat: gent manipulable i seguidora del “meninfot” . Es la majoria i en això, i en els seus vots, el partit en el poder , tant a l’Estat com al País Valencià han fet tot el mal possible durant anys. Si de cas tenen una idea sobre el tema és que aquest passe avall i els deixen en pau per poder continuar amb més concursos televisius i més futbol als telediaris. No parlem ni opinen sobre el Procés perquè no opinen sobre res.

En darrer lloc, que, malgrat que no compta en termes de vots no per això deixa de ser un grup al que caldria prestar atenció hi ha els emigrants. Es tan divers i heterogeni que només puc pensar, donat que no tenim enquestes sobre la seua posició , que deuen seguir les informacions i debats a distància. Desentesos del mateix malgrat el que els puga afectar .

Al final, i com una reflexió última es pot apuntar que , com en algun assumpte més, els que som a favor , no ja del procés sinó del pas definitiu a una nova situació de l’estructura de l’Estat espanyol, ens podem preguntar on quedarem els valencians? En quina situació es trobarà la resta dels PPCC? Podrem accedir a una nacionalitat catalana, per exemple ? No són en absolut preguntes irrellevants. I és de suposar que tindran resposta durant o al final del procés constituent.

 Tomàs Escuder
Sociòleg i escriptor

dimarts, 24 d’octubre de 2017

"Són els pobles, estúpid!", per Joan Morro

Protstes a Grècia per la crisi (Font)

SÓN ELS POBLES, ESTÚPID!
Per Joan Morro, professor de Filosofia


Jean-Paul Sartre deia que els colonialistes sempre s’han encarregat d’humanitzar les poblacions que han volgut colonitzar. Així ho va exposar en ple procés de lluita anticolonialista. Les potències colonials eren aquelles que havien reconegut les poblacions indígenes com a humanes. Els francesos humanitzaven algerians: només així podien des-humanitzar-los. Mentre els colonialistes francesos pensaven que acabarien humanitzant Algèria, els algerians rebels patien la des-humanització de la colonització francesa.


Els que han de ser colonitzats, com els infants, són humans que han d’aprendre. Tanmateix, no hi ha colonització sense discursos que justifiquin que la població a colonitzar és inferior. Aquest tipus de poblacions, com deia Eduardo Galeano, no parlen idiomes, sinó dialectes; no professen religions, sinó supersticions; no fan art, sinó artesania; no practiquen cultura, sinó folklore. Vargas Llosa podria afegir que no uneixen, sinó que crispen; Jiménez Losantos diria que no tenen educació, sinó imposicions; un rei de qualsevol època etzibaria que han de ser part inqüestionable del seu regne. En fi, segons la mentalitat reflectida en aquestes paraules, les poblacions humanes inferiors han de ser intervingudes... pel bé comú.

Els discursos que els mitjans públics i privats afins als partits borbònics han engegat al voltant dels fets de l’1 d’octubre han mirat d’humanitzar els catalans. En efecte, si atenem què s’ha dit de nosaltres, podrem suposar que estem adoctrinats per les nostres escoles, manipulats pels nostres periodistes i teledirigits pels nostres polítics electes. A més a més, estem amenaçats per un corrupte cos policial orquestrat per traïdors i uns presumptes professionals de la sanitat que fan informes falsos per a qüestionar la proporcionalitat de la policia espanyola. Fins i tot, els líders pacifistes del nostre país mereixen ser empresonats pels seus actes. És per tot plegat que els catalans som una mena d’humans inferiors, una gent ingènua i confosa en mans de “nacionalistes” tan perversos com omnipotents. “Ai, pobrissons, aquests catalans!”.

Se’n parla molt ara de l’article 155, però no és aquest pretext el que ens hauria de preocupar. L’autèntic motiu de preocupació, sí més no des de la perspectiva de les classes populars, és que els pobles del Regne d’Espanya creguin realment en els discursos nacional·legalistes; que pensin que els catalans som pàmfils abocats a un atzucac pels interessos particulars d’una malèfica “burgesia”; que no puguin veure que el leitmotiv compartit pel conjunt de les forces independentistes no és un altre que el rebuig militant del nacionalisme. Efectivament, són els nacionalistes espanyols vestits del fonamentalisme constitucional vibrant arreu la causa principal de que molts nacionalistes catalans i molts catalans que no són nacionalistes apostin ja de forma irreversible per la independència de Catalunya.

Seria un greu error pensar que Catalunya és l’únic poble que no s’ha empassat els discursos consagrats pels poders fàctics del Regne. Potser no som responsables de què l’altre ens tracti com un infant, cóm un ésser inferior, però sí de creure’ns especials. De fet, la credulitat també ens caracteritza. La prova és que encara hi ha una part dels catalans que veu la Unió Europea com la gran solució... per a nosaltres, els demòcrates. Aquesta creença compartida no només revela cert esperit colonitzat sinó que, precisament per això, sembla un xec en blanc per a les elits europees: aquells que, com Sartre suggeria, sempre s’encarregaren d’humanitzar les poblacions que volien colonitzar. “Nosaltres, que som europeus com ells, gaudirem de la seva intervenció, oi?”

No ens enganyem: els Estats que avui configuren la Unió Europea s’han mostrat inútils a l’hora de gestionar els pitjors conflictes que han viscut de prop des de la Segona Guerra Mundial. La pudor de les barbàries viscudes a l’antiga Iugoslàvia i Ucraïna encara no s’ha escampat prou. Així mateix, les tragèdies humanitàries provocades per les guerres de Líbia i Síria mostren que, a més d’inútil, la Unió Europea és profundament immoral. Quin adjectiu pot ser més adient per a definir un club de burocràcies capitalistes les fronteres de les quals són cementeris per a les classes populars? Uns cementeris que, no ho oblidem, són lascivament despullats pels mitjans audiovisuals per a una massa amorfa d’europeus que han interioritzat la condició d’espectadors.

Des del punt de vista del súbdit, la Unió Europa regna però no governa. Aquesta idea (que és tan absurda com copular sense sexe) és present en els catalans que pensen que Europa garantirà la democràcia a Catalunya. Aquesta gent sembla oblidar que la Unió Europea és una arquitectura institucional projectada i mantinguda pel benefici econòmic de grups concrets. És aquesta Europa la que afirma de facto que controlar policialment tots els moviments dels ciutadans és un bon negoci. És aquesta Europa la que afirma de facto que una Mediterrània plena de cadàvers té menys costos que acollir refugiats. El governament europeu que el súbdit obvia rau en l’exercici de la lògica que hi ha al darrera d’aquest tipus d’afirmacions. 

Potser una gens improbable ineficàcia del Govern espanyol i dels seus aparells podria moure les burocràcies europees envers Catalunya. Consegüentment, s’engegaria allò que ara tan feliçment se’n diu “mediacions internacionals”, com si aquests mecanismes no fossin símptomes de problemes. La finalitat dels moviments en qüestió seria evitar una crisi econòmica que pogués afectar els interessos de certs membres de la Unió Europea. Per aquí podria arribar una via cap a la República Catalana. Així i tot, aquests moviments són només una possibilitat: també és possible que l’únic Estat que intervingui directament a Catalunya sigui l’espanyol. Potser això li surt més a compte a Europa. No van ser un bon gruix dels europeus els que s’estimaren més una Espanya franquista que una revolució espanyola? Tanmateix, no són una bona part dels europeus els que en ple segle XXI estan votant partits xenòfobs? 

El poble (així, en singular) és una abstracció burgesa que permet que els populistes es comuniquin entre sí i puguin participar en eleccions. És per això que creure que el poble català (o l’europeu) possibilitarà la democràcia comporta un seguit de discursos que al capdavall ens humanitzaran tot obrint la porta a intervencions en noms d’un fantasmagòric bé comú. En tot cas, és el compromís solidari i combatiu dels pobles del Regne d’Espanya i del conjunt d’Europa l’única cosa que les pot evitar. El poble és qui més ordena i sols el poble salva el poble, certament, però un poble sense pobles és un va desideràtum. Avui, com ahir, cal un internacionalisme actiu. 

Són els pobles (així, en plural) els que tornaran a marcar l’avenir del continent. Que apostin pel compromís o per la humanització, o directament pel racisme i el classisme més descarats, depèn només de nosaltres, els europeus.



*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.