dissabte, 27 de maig de 2017

Una geoestratègia valenciana? (I), per Tomàs Escuder


UNA GEOESTRATÈGIA VALENCIANA ? ( I )

Un territori com el nostre, petit i massa fragmentat en termes polítics ha de lluitar molt, moltíssim per aconseguir un mínim de presència. Presència que , en qüestió de supervivència es fa inevitable. I no  tan sols per poder existir políticament sinó  molt important, siga en el context que siga, com a entitat o entitats econòmiques i socials.

Els Països Catalans ho tenim difícil . O, dit de manera diferent, les dinàmiques dels nostres territoris  van a marxes distintes  i tenen realitats  socials i  culturals diverses.
Això pot ser un avantatge en segons quins marcs ens moguem. Però per a un que siga global, mundial, té greus inconvenients. Perquè lluitem des de desavantatges considerables. Un de ben important és el no tindre un estat propi. I més encara: estar enormement subordinats a un marc estatal que , per norma, no és quasi mai favorable a les nostres necessitats.
A més, el futur immediat pot ser distint del que és en aquests moments. Perquè els Països Catalans es veuen sota les influències diferents de polítiques distintes. En aquest terreny això com a mínim.

La necessitat d’una estratègia general per al conjunt dels nostres territoris no ha d’obviar, desinteressar-se de  les posicions i les necessitats de cada un d’aquests.
En aquests  petits articles no ens estendrem en tres forces que de manera clara afecten qualsevol estratègia .  Implícitament es considerarà en  això que escrivim que condicions com , per exemple, la demografia , el volum quantitatiu de la població a més d’altres variables, tenen un considerable valor. De forma similar la situació geogràfica i més concretament la condició simple de ser centre o perifèria per a les relacions de què parlarem.  O. igualment, la geografia, entesa en el seu sentit més ample, esdevenen condicionants que tenen una importància cabdal .
Dins aquest panorama ens centrarem ara en el País Valencià.
En realitat podríem anar analitzant les possibles estratègies en funció de l’espai. Òbviament un dels condicionants bàsics.
Les relacions amb el nostre nivell més immediat es veu sotmés o actuant dins l’entorn estatal. A ells ens hem de remetre per a qualsevol possible estratègia. Des que el PP ja no mana a les institucions valencianes les relacions amb el Principat o les Illes han millorat sensiblement. El treball a fer és encara enorme perquè els interessos de tot tipus ens empenyen i convenen en qualsevol sentit que mirem.
Però el cert és que, per raons diferents en cada un dels territoris germans, els avanços no són tants com haurien de ser . Catalunya immersa en el procés d’independència no té temps per reflexionar sobre les relacions futures amb nosaltres o amb les Illes.
Aquestes, amb el problema creixent del turisme massiu com temàtica a abordar de forma imminent, més un marc polític massa convuls, fragmentat i  recent, no pot mirar sinó molt per damunt les relacions amb el PV o el Principat.

Per  una altra banda cal no oblidar que anys i anys, segles de fet, d’estar sotmesos a una ideologia contraria a aquesta unió de mires i sotmesa al discurs estatal clarament enemic, és un fet que propicia l’oblit dels interessos comuns en benefici d’una mirada forània poc productiva per als nostres  països.
Actualment, malgrat algun petit avançament  es pot afirmar que les relacions interterritorials entren dins el qualificatiu  de covards o de dèbils. De vegades quasi inexistents, i això malgrat els nombrosos interessos comuns. L’aparició recent en els media del tema recurrent del corredor mediterrani no ens ha de fer oblidar eixa situació. Gran part del PIB de tot l’estat es genera en aquest entorn , a la qual cosa cal afegir una història ja llarga de contactes amb Europa i una tradició igualment ampla d’intercanvis amb el món gràcies a una major apertura tant de la societat en general com dels actors econòmics.

Les relacions amb l’estat són i han estat sempre de submissió  per part del poder valencià. De fet ens hem de preguntar si ha existit mai aquest poder com alguna cosa consistent dins Espanya.  Es  un tema llarg i que, sortosament, des de les eleccions del 2015 han sofert un canvi substancial. Certament que és molt poc de temps front als anys d’un poder aliè. I que, a més, només és, encara , un poder polític . L’econòmic només ha donat mostra de la seua particularitat des de fa no res. A propòsit del cèlebre corredor mediterrani o del finançament injust. Poc més.

Es però, un marc en el que caldrà mostrar una idea pròpia i adient al País i no la que només representa els interessos espanyols o del poder situat ací però actuant per a la nació espanyola. Per a una tal cosa cal situar el PV en el mapa, tal i com no es cansen de dir algunes forces . Forces que, per  una altra banda, sempre han acabat traint els interessos valencians. El partit socialista , majoritàriament n’és un bon exemple.


Possiblement les futures relacions estratègiques valencianes hagin de passar , dins el marc estatal, per una situació de força. Creant un problema , fictici o no, per a que des de Madrid aquesta terra siga considerada com li pertoca. Caldrà dir-los , tal vegada, aquelles paraules de Virgili “ Non illi imperium”, perquè certament l’estat no és la seua propietat 


                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

divendres, 19 de maig de 2017

Celebració a Elna del dia de la Memòria


ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 28 de maig del 2017


De nou se celebrarà a Elna el DIA DE LA MEMÒRIA amb la col·laboració de l’Ajuntament i de Mossèn Oriol, arxipreste i canonge d’Elna.

Es commemora l’episodi tràgic de la Croada francopapista contra Catalunya al segle XIII i es ret homenatge a la població d’Elna per haver estat fidel al comte-rei Pere II el Gran: la ciutat va ser saquejada i la població, refugiada a la catedral, va ser massacrada després d’un setge de tres dies per les tropes franceses i europees capitanejades per Felip l’Ardit. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per imposar el seu propi fill.

Com sempre, ens honoren i sostenen amb llur activa participació els compatriotes de Barcelona, moguts tots per l’amor a Catalunya i l’afany de cultivar la memòria històrica. Enguany comptarem com sempre amb les entitats que organitzen i patrocinen la vinguda a Elna: l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC), Indrets del record, i socis del Centre Comarcal Lleidatà. Aquesta entitat acull al seus locals diferents associacions, entre elles els Amics de la Bressola.

Dediquem cada any aquest Dia de la Memòria a un dels episodis més tràgics entre molts de la conquesta del nostre territori pels francesos; també el dediquem a les ignomínies del passat més recent evocades a Elna (Maternitat Suïssa, Argelers, Sant Cebrià, al Barcarès i Ribesaltes(camps de concentració) per diversos llocs de recordança.

En aquest marc volem fer memòria enguany de les víctimes del genocidi dels gitanos al segle XX a Europa: uns 200.000 a 500.000 dels 700.000 que hi vivien. A França van sofrir del 1940 al 1946 persecucions abominables, silenciades durant decennis. És un tabú dins la història nacional francesa com testimonia la placa commemorativa al camp de Ribesaltes que els va ser dedicada el 2009 –més de 50 anys després!– :  el text denuncia la «bogeria hitleriana» i no la responsabilitat entera del govern i administració francesa. Entre 3000 (segons l’historiador Denis Peschanski) i 5000 famílies foren internades del 1940 al 1946 dins una trentena de camps; a la Catalunya del Nord a Argelers (més de 300 el 1940) i a Ribesaltes (1300 entre 1941 i 1942, o sigui 7% de les 17.500 persones llavors internades) en condicions infrahumanes com a «estrangers, indesitjables, gent que fa perillar la seguretat nacional i l’ordre públic» tot i que tenien la ciutadania francesa i que l’ordre d’internament era francès i no imposat pels alemanys dins la part de França no ocupada. Gràcies a la col·laboració entre les dues infermeres Elisabeth Eidenbenz a la Maternitat suïssa d’Elna i Friedel Bohny-Reiter al camp de Ribesaltes algunes mares i mainatges gitanos van poder ser salvats de l’infern d’aquell «camp de concentració» —com el defineix dins el seu dietari (Journal de Rivesaltes 1941-1942) F. Bohny— que fou l’avantsala del camp d’exterminació d’Auschwitz.
A Auschwitz moriren 19.300 gitanos de tota Europa, també gitanos francesos, 5.600 en cambres a gas i 13.600 de fam, malaties, epidèmies, experiments mèdics.

Enguany volem honorar la comunitat gitana catalana repartida en tot l’estat francès, que reivindica les seves arrels, la seva identitat com ens ho fa descobrir l’excels treball que mai s’havia fet fins ara d’Eugeni Casanova en el llibre (més de 700 pàgines) «Els gitanos catalans de França» (2016). Volem concretar aquest homenatge més particularment amb l’expressió del nostre agraïment per als gitanos de la Catalunya del Nord que mantenen i transmeten la nostra llengua. Si és encara llengua materna, viva, parlada espontàniament entre la gent jove, és gràcies a la comunitat gitana de Millars i Perpinyà principalment.

Com va dir Robert Badinter –jurista i polític francès, exministre, que va abolir la pena de mort a França i va apadrinar el Memorial de Ribesaltes– en una entrevista el 2006 (L’accent catalan, pag. 2): «el deure de memòria és essencial, és a dir que no cal descuidar el record del que foren aquells crims comesos. Però dic sempre a les noves generacions que si cal quedar fidel al record i tenir-lo present, no cal quedar presoner de la memòria, el que compta més és la vida; el que va ser, no ha d’engarjolar el que és i encara menys el que serà».

El deure de memòria no només ens ha d’incitar a meditar ans també a actuar. La comunitat gitana, que tantes persecucions ha sofert al llarg dels segles, es mereix per la seva fidelitat a la llengua un monument a Perpinyà. Desitgem que dins uns Països Catalans lliures, respectuosos amb les seves comunitats, sigui valorada i que tingui veu pròpia per decidir el seu futur.


PROGRAMA

11h00 – Missa en català a la Catedral amb la participació de la coral Santa Eulàlia i de Salomon Tekameli i Jimmy Vila que cantaran cants religiosos gitanos

12h00 – Parlaments (Claustre). Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (Placa commemorativa – Jardins de la Catedral)

13h30 – Dinar de germanor (inscripcions: 06 74 36 99 61)


A partir de les 16h00 – visita comentada en català de la Maternitat Suïssa d’Elna (sota reserva d’inscripció: 06 74 36 99 61)

Font: Daniela Grau

diumenge, 14 de maig de 2017

23 d'abril, Dia de la Llengua Espanyola, per Toni Barceló

 (Font imatge i text: Lliure i Millor)

El 23 d’abril és una data assenyalada en molts de calendaris i per molts de motius. Aquest dia se celebra a Catalunya la Diada de Sant Jordi, patró oficial del Principat des del 1456, amb motiu de la mort del cavaller. D’altra banda, l’any 1995 la UNESCO declarà el 23 d’abril Dia Internacional del Llibre i del Dret d’Autor. Sembla que l’origen d’aquesta celebració es troba en la iniciativa que engegà l’escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l’Editorial Cervantes, per tal de promoure el sector del llibre a Catalunya durant la dècada dels anys 20 del segle passat. En principi, la data triada fou el 7 d’octubre, però finalment s’establí el 23 d’abril, data de l’enterrament de Miguel de Cervantes i també, segons el calendari julià, de la mort de William Shakespeare.

Però el 23 d’abril també se celebra des de l’any 2010 el Dia de la Llengua Anglesa i el Dia de la Llengua Espanyola. En el web d’aquest organisme hi podem llegir això: «El 23 de abril se celebra el “Día de la lengua española” en las Naciones Unidas para concienciar al personal de la Organización, y al mundo en general, acerca de la historia, la cultura y el uso del español como idioma oficial.» L’ONU «decidió celebrar su diversidad cultural y multilingüismo a través del establecimiento de los «Días de las lenguas» para sus seis idiomas oficiales», que són el castellà, l’anglès, el francès, el xinès, el rus i l’àrab.

M’agradaria ressaltar-ne dos conceptes, dels textos que acab de reproduir. En primer lloc, el de llengua oficial. Segons el sociolingüista valencià Rafael Ninyoles, una llengua oficial és aquella que «ha estat establerta jurídicament com a instrument principal de relació entre l’Estat i els seus ciutadans» (definició extreta del Diccionari de sociolingüística. Diccionaris de l’Enciclopèdia); és a dir, que per tal que una llengua assoleixi l’estatus d’oficialitat hi ha d’haver una intervenció política. A l’Estat espanyol, l’aragonès i l’astur-lleonès no són llengües oficials, amb la qual cosa veim que l’oficialitat és un estatus digne d’unes llengües però indigne d’unes altres, i que està determinat en funció del nombre de parlants, del prestigi, etc. De fet, fins i tot llengües que també són oficials poden estar en una situació de desigualtat amb relació a una llengua que és oficial però alhora dominant. El segon concepte que vull remarcar és el valor de diversitat cultural i multilingüisme que s’autoassigna l’ONU. En el món hi ha al voltant de 5.000 llengües; aleshores, quin grau de diversitat cultural i multilingüisme representen les sis llengües oficials d’aquest organisme? La combinació de l’estatus d’oficialitat amb l’abast ridículament insultant de la pretesa diversitat representativa de l’ONU esdevé la coartada perfecta per al genocidi lingüístic.

El 23 d’abril passat, La Sexta emeté un reportatge sobre el Dia Internacional de la Llengua Espanyola. El locutor comença afirmant-hi: «El diccionario español tiene 100.000 palabras registradas, pero diariamente utilizamos menos de 3.000.» Des del meu punt de vista, això és una declaració d’intencions que invalida automàticament qualsevol cosa que es pugui dir a continuació, ben igual que quan qualcú fa: «Jo no sóc racista, però…» En aquest cas hi ha una barreja intencionada entre la varietat normativa i el conjunt de varietats orals i escrites del castellà, de manera que s’identifica el volum del nivell lèxic de la llengua normativa amb la llengua castellana. Com dic, no és casual, sinó una estratègia de majorització. Se sobreentén que com més paraules conté un diccionari normatiu, millor i més útil per a tots els usos és la llengua a què es refereix. Què passa, doncs, amb les llengües que no tenen una varietat normativa –moltes vegades, per cert, a causa de les conseqüències de conviure amb una llengua oficial dominant– i que, per tant, no tenen un diccionari? Vol dir que no mereixen un reportatge ni un Dia Internacional perquè, com a llengües inferiors, el volum de lèxic no assoleix el mínim indispensable? Ai las, la diversitat lingüística! Per reblar el clau, La Sexta emeté aquest reportatge durant el telenotícies just després d’haver parlat del Sant Jordi català. Una altra casualitat?

dimecres, 3 de maig de 2017

Quina consciència d'unitat lingüística hi ha als territoris de parla catalana? [Set de set]


Pregunta: Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants d'una mateixa paraula o, per contra, són paraules de llengües diferents? Quina creus que és la percepció majoritària al territori on vius?

Publicat originalment al número 1 del digital trimestral ACCIONA'T
TONI BARCELÓ





Marcel A. Farinelli, historiador (L'Alguer)

 Des d’un punt de vista personal, són variants d’una mateixa paraula, signes que pertanyen a una llengua que, per la història política del conjunts de pobles que la parlen, no ha pogut arribar al nivell de normalització al qual han arribat altres llengües europees, com el francès, l’italià o l’espanyol. A causa d’aquesta imperfecta i parcial normalització, però, en un territori tan particular com l’Alguer, on es troben presents contemporàniament tres diferents tradicions lingüístiques (sarda, catalana i italiana), aquesta unitat lingüística pot no ser tan evident. Llavors, al costat de qui, no obstant les diferències, reconeix que es tracta de la mateixa llengua, hi han uns que defensen la teoria que l’alguerès no és català, sinó un derivat del sard. Aquesta dificultat algueresa en veure la continuïtat lingüística deriva, en part, de les poques ocasions de sentir les altres variants del català que en el passat han tingut els algueresos, així i com dels escassos mitjans que aquests han tingut, i en part encara tenen, per fer sentir als altres catalanoparlants la seva parlada.

Antoni Infante, activista polític (País Valencià)

Des de la meua percepció –com a usuari de la llengua catalana assumida com a pròpia però que no és la meua materna– i de la meua formació autodidacta, crec que nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros, etc. són variants dialectals que en cap cas ens remeten a idiomes diferents. De fet crec que la meua llengua materna, el castellà, i altres llengües del nostre entorn com l’italià estan molt més dialectalitzades que la nostra.

La meua impressió personal sobre la percepció d’aquest fenomen al País Valencià, és que varia molt geogràficament i sobretot generacionalment.

Geogràficament perquè encara resten certes conseqüències del moviment blaver-feixista que va protagonitzar la “Batalla de València” amb el vist-i-plau de tots els poders de l’estat espanyol, contra el conjunt del poble valencià. Aquest moviment va tindre el seu epicentre a València i a la comarca de l’Horta, i és en aquest territori on més ha transcendit la seua influència i on podem trobar encara moltes persones que defensen que les diverses variants són paraules de llengües diferents.

Generacionalment, perquè difícilment les noves generacions escolaritzades ja en valencià –una part– poden posar en qüestió un fet que es dóna en la pràctica totalitat de les llengües. Açò té transcendència a diversos nivells tal i com s’ha demostrat els darrers dies a les Corts Valencianes en rebutjar majoritàriament un nou intent del PP d’establir políticament una separació lingüística que no existeix.

Per tant, i com a conclusió, diria que tot i que encara trobem i trobarem divisió d’opinions, anem avançant lentament en el camí de la normalitat davant de qüestions com aquesta.

Natxo Sorolla, sociolingüista (Franja de Ponent)

Evidentment, són variants de la mateixa llengua, i aquesta varietat és la que fa la riquesa. La percepció implícita al Matarranya és que són variants de la mateixa paraula, i en la quotidianeïtat és quan s'observa que un parlant del Matarranya manté la llengua amb algú que usa altres varietats de la llengua. On apareix el conflicte normalment és en les denominacions. Amb tot, en els últims anys s'observa un increment de l'ús espontani de la denominació català, i una reducció del conflicte per part dels grups implícitament secessionistes. Es dóna per entès que és la denominació científica. Amb tot, continua sent comú l'ús de denominacions locals (com fragatí) o altres que inicialment són pejoratives (xapurriau). L'ús d'aquestes denominacions no és (sempre) incompatible amb la consideració implícita, i explícita, de la unitat de la llengua. Hi ha gent que pot denominar xapurriau la seua llengua, i considerar que és «lo mateix» que el que es parla a Tortosa.

Joan-Pere Le Bihan, activista cultural (Catalunya del Nord)

Quan me vaig instal·lar a Terrats (Rosselló) l'any 1978, els pagesos de la comarca sovint feien el comentari següent: «Els espanyols del nord parlen gairebé com nosaltros.» De fet però la consciència lingüística va anar evolucionant al llarg dels anys. La visita els anys 80 a Perpinyà de Jordi Pujol, president de Catalunya, va fer entendre a molta gent que els catalans no eren pas «fora els del Rosselló». Qualcuns deien que a Barcelona parlaven «català espanyol», d'altres deien «el veritable català.»

A mesura que les institucions democràtiques (sud)catalanes agafaven protagonisme la consciència anava creixent: de fet, es parlava la mateixa llengua amb certes formes diverses. Cal lamentar però que l'ensenyament del català i en català (fins i tot a la Bressola) ha acabat privilegiant el català de la Catalunya autonòmica en detriment de les formes rossellonesos alguna vegada més genuïnes que les del sud: algo (i el seu substitut alguna cosa) enlloc de quelcom, el seu usat en substitució de llur, les formes verbals i pronominals, etc.

Darrerament hem pogut comprovar que el sentiment d'unitat lingüística, i fins i tot nacional, ha augmentat. Lamentem però que aquesta progressió vagi acompanyada d'un empobriment dialectal de la llengua que afecta el conjunt i acaba afavorint allò que s'anomena el catanyol. Retrobar i reconèixer la riquesa lingüística de cadascun dels Països Catalans no crearà consciències diferents, afavorirà l'interès per una llengua expressiva i fins i tot saborosa...

Pere Mayans, ensenyament (Principat de Catalunya)

El Diccionari Alcover-Moll recull unes 35 maneres diferents de dir, en registres informals, la paraula nosaltres. La variació és tan gran que, a voltes, conviuen en una població diverses formes segons els individus. La percepció del parlant “normal” és que hi ha unes variants formals –les de l’escola, els mitjans de comunicació– i unes altres que són les variants que fa servir la gent (especialment la d’una certa edat) en situacions més informals.

En el cas del Principat de Catalunya, a més, hi ha les diverses percepcions de la llengua segons la variant –o subvariant– dialectal pròpia. Molts parlants creuen, equivocadament, que l’«autèntic» català, el «correcte» és el de les comarques gironines (per cert, diuen [nu’zatrus]), i que les altres variants han patit processos més accentuats de castellanització (especialment els dialectes occidentals). La percepció sobre la unitat o no de la llengua no és producte de paraules concretes sinó més aviat de com s’entén la realitat sociopolítica de cada territori, començant pel propi.

Maria Cucurull, ensenyament (Principat d'Andorra)

El Principat d’Andorra és un indret ben singular, atès que és un dels estats més petits del món. A més, té la peculiaritat de ser un dels pocs països on el nombre d’immigrants supera el de nacionals. Andorra acull persones de procedència ben diversa, però sobretot hi trobem catalans, espanyols, portuguesos i francesos. Per tant, el multilingüisme es fa ben palès al dia a dia, tot i que l’única llengua oficial sigui el català. Ara bé, malgrat que el català no sigui la llengua més parlada, ara per ara, no hi ha problemes d’unitat lingüística; tant els que diuen naltres com els que diuen natri tenen clar que parlen català.

Maria Antònia Font, ensenyament (Illes Balears)

Són paraules variants d'una mateixa llengua. Quan de la llengua parlada hem de passar a escriure-la, els experts acorden de quina manera s'escriurà la paraula que defineix un mateix concepte en funció de l'extensió del seu ús i de la seva etimologia, entre d'altres criteris. Que una mateixa paraula es digui de maneres diferents passa a totes les llengües. Poden ser la mateixa paraula, com és el cas de nosaltres o també la paraula aigua, que es diu de moltes maneres diferents però sempre s'endevina la mateixa arrel: aiga, aigo, aigua, etc.

A Mallorca, el parlar del Principat o del País valencià, com el d'Eivissa, Formentera o Menorca, Andorra, la Franja o l'Alguer, l'identificam com la mateixa llengua. Segurament ho feim pel conjunt de la frase o del text, tant oral com escrit, per la construcció, el lèxic i la fonètica. Ja sabem allò que deia en Josep Pla: «El meu País és el lloc on quan dic “Bon dia” em contesten “Bon dia!” A més hem de tenir en compte que per a la comprensió d'un text, d'un missatge o d'una conversa, no cal que coneguem el significat de totes les paraules.


Perquè el català –amb tota la seva riquesa lèxica i les seves variants dialectals– es pugui conservar, necessitam que tengui una norma comuna, com tenen totes les llengües normalitzades i amb esperances de sobreviure dins aquest món globalitzat. Nosaltres, nantris, matros, noatros, noltros, mosatros i tantes altres formes per dir i escriure nosaltres, representen que la nostra llengua és ben viva, estimada en totes les seves variants i una mostra de la seva diversitat i riquesa dialectal. Ara el més important és que la parlem, que la usem i que la transmetem als nostres fills i néts, i que els qui tenen responsabilitats polítiques i ostenten la nostra representació, la normalitzin en tots els àmbits: a l'ensenyament, l'administració i els mitjans de comunicació.

dissabte, 29 d’abril de 2017

"Dies Irae 2019", o com el PP renuncia a reclamar un finançament just pel País Valencià, per Tomàs Escuder

Font


DIES IRAE 2019

És sabut que els temps estan canviant . I no és perquè ho diguera el xicot aquell, ara ja tot un lord, de nom que ressona a poesia: Bob Dylan, sinó que, veritablement els fets i esdeveniments , especialment els de la política van a tota pressa
Canvien però ressonen sempre, com trompetes apocalíptiques, els clarins i els titulars de la corrupció.
Però no parlaré ara del cas Púnica, ni del Gurtel, ni del papers de Bárcenas, ni del Taula o de l’operació Lezo. Ja prou que les trompetes mediàtiques de tot l’estat , i de més afora, ho proclamen.
Jo el que vull dir ací ara. Posar de manifest una vegada més el desencís que l’actitud del PP em provoca. Tenien una ocasió, i quasi van estar a punt, de parlar en benefici del poble valencià. I no ho han fet i, una vegada més s’han inclinat per amagar la reivindicació justa d’un just finançament per a la ciutadania d’aquest País.
Clar. Es evident. Per al PP el que compta no és el benestar general sinó , pura i simplement, omplir-se les butxaques en detriment de la major part de la ciutadania. S’han cregut i posen en pràctica aquella sentència d’un dels pares de la moderna Europa , Jean Monet, quan va dir allò de que “Els interessos  nacionals no són sinó els interessos de les elits nacionals” . I la cosa no seria dolenta del tot si aquestes elits poderoses foren honestes i interessades en el benefici de la seua nació. Però és que aquesta gent que es pren per elit no són sinó uns “parvenus”, uns sapastres barroers i perversos que només han mirat d’aprofitar-se’n dels diners de la ciutadania.
Els seus interessos no han estat cap altra cosa més que el seu enriquiment personal. Això ara ja ho saben fins i tot els esquimals.
Tots els casos indicats dalt ho confirmen. I en la seua pràctica delictiva mostren tot el que són: ni elits ni tan sols nacionalistes del seu país.
Perquè per a ser elit cal una idea que no només siga l’enriquiment personal. Calen unes altres mirades d’alçada més ampla. I  per a ser nacionalistes hauria calgut que feren alguna cosa pel seu país. I fins i tot en eixe aspecte, tan magnificat en els seus discursos, han estat mesquins i podrits. Ells, la pretesa elit política del PP han estat avars, egoistes, roïns, extremadament cobdiciosos, àvids , ronyosos i allunyats de tota moralitat.
I , a més de tot això, una vegada que podien haver dissimulat un poc , només un poc, les malvestats i pirateries que fan, unint-se a la resta de forces polítiques valencianes demanant els diners que ens pertoquen, han acabat fent figa.
Deixant i renegant una vegada més de la defensa dels valencians i valencianes que tant diuen estimar . I esperant el moment propici, de nou i perversament, per anar una vegada més adorant el seu estimat  rei Midas .
Si tinguérem un poble més donat a la discussió política i menys a la futbolística, més interessat en la cosa pública i no tant en diversions alienadores, l’any 2019 sentirien entonar-se arreu de la nostra terra  el Dies Irae polític . O més planerament allò de “ Que hóstia, que hostia...”


                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

diumenge, 23 d’abril de 2017

Tres lectures sobre Joan Fuster per Sant Jordi


Enguany se celebra l'any Fuster, ja que en 2017 fa 25 anys que va traspassar l'escriptor de Sueca, l'historiador de la llengua catalana, com se'l va arribar a anomenar. Joan Fuster va ser un dels intel·lectuals europeus més importants del segle XX, injustament tractat a la seva pròpia terra. A més, és considerat com el principal ideòleg del concepte modern de Països Catalans.

És per això que, en el marc de la campanya d'Enllaçats per la Llengua: "Sant Jordi: llengua normalitzada, literatura sense fronteres" hem triat per la Diada de Sant Jordi d'enguany tres lectures sobre Fuster, estrenades de fa ben poc.

Bona Diada i gaudir de la lectura!






A Fuster per a ociosos, el periodista i escriptor Xavier Aliaga ha realitzat una brillant tasca per condensar la mirada única que atresorava el mestre de Sueca. Literatura, futbol, creació, festes, llengua, rock, poesia, país, joventut, pintura, filosofia o, per descomptat, política, conformen aquesta original antologia concebuda a còpia de fragments com flamerades.












“Escrits contra el silenci“, de Toni Mollà, segon volum de la col·lecció Literatura de Vincle Editorial, realitzat per la productora audiovisual Bon Dia Comunicació.

L’obra és una petita falca contra el silenci a què ha estat sotmesa l’obra de Fuster i una reivindicació del seu llegat intel·lectual i, especialment, de l’obra de contingut més cívic. La primera part –“A propòsit de Joan Fuster” – la conformen articles dedicats a Joan Fuster i la seua obra. La segona –“A propòsit de l’obra cívica de Joan Fuster” – recull textos sobre la forma d’entendre Toni Mollà el propi país a partir d’una manera de mirar que va aprendre, segons confessa, llegint i escoltant Joan Fuster.





El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster
Autors: Ferran Archilés, Jaume Lloret, Joaquim Carlos Noguera,
Giaime Pala i Antoni Rico


El pensament i l'acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster té la intenció d'aproximar el lector a la influència que el pensament marxista, i especialment el gramscià, tingué en les reflexions de l'escriptor de Sueca. No és casual que Edicions El Jonc dediqui un llibre a aquest tema, ja que tant Fuster com Gramsci han estat dos referents fonamentals per a l'esquerra dels Països Catalans. La proposta nacional del primer i la reformulació del marxisme per part del segon marcaren, sense cap mena de dubte, les línies tàctiques i estratègiques de les diferents cultures polítiques dels nostres països.








divendres, 14 d’abril de 2017

"República o el somni possible", per Òscar Adamuz



 Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Publicat a Lliureimillor.cat
Aquest 14 d’abril fa 86 anys que es va proclamar la República. Sí, es va proclamar la Segona República espanyola, però, just abans, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i des del palau de la llavors Diputació de Barcelona (avui de la Generalitat), ho feren respectivament Lluís Companys i Francesc Macià. La segona proclama, la de la República catalana de l’Avi Macià, atorgava tota una declaració de sobirania catalana apel·lant a la fraternitat entre tots els pobles hispànics. Un cop de força, un fet consumat que, aprofitant el desgovern a les institucions espanyoles republicanes, donà com a resultat el restabliment de l’autogovern català després de més de 300 anys. Certament, el cop de sobirania va quedar a mitges, però aquest gest d’audàcia fou un moment clau de la història catalana.
L’efimera Segona República (1931-1939) va ser un dels experiments democràtics més notables de l’Europa del segle XX i, amb les seves llums i ombres, esdevingué clau per a guanyar drets socials que avui dia semblen bàsics (sufragi universal, drets laborals, sanitaris, separació de poders església-estat i un llarg etcètera). Aquesta República fou comparable amb una altra que, com l’espanyola, acabà sota les urpes del feixisme: la República de Weimar a Alemanya.
Però abans també parlàvem d’ombres: una de les ombres va ser l’esquarterament intern dels agents socials i polítics que des de l’esquerra defensaven la República. Una altra, sense dubte, fou la manca de concreció en la qüestió territorial de l’Estat espanyol, que va ser incapaç de fer cap mena de proposta federalista per al conjunt de l’Estat.
Amb tot, el catalanisme republicà feu avançar els drets nacionals de Catalunya d’una manera insòlita en segles, i els valors republicans de fraternitat, ciutadania i igualtat amararen la societat catalana fins avui en dia.
L’any passat el col·lectiu d’Acció Cultural dels Països Catalans publicava un manifest defensant el record d’aquell llegat per projectar una República Federal dels Països Catalans. Un “brindis al sol”, diran molts, i potser sí, però el que és innegable és que els anys republicans foren també els de la recuperació dels ponts entre els territoris de parla catalana. Uns vincles que lligaren drets socials i nacionals. La República va intentar canviar la fesomia de l’Estat espanyol i no se’n va sortir, cert, però també va marcar un camí que, en un nou context, pot servir-nos d’experiència per a transformar el present i guanyar el futur.
Refusar aquells anys, com es fa des de certs sectors independentistes, és un exercici de desmemòria que no ens podem permetre. Avui en dia la llavor del canvi és conreada i el procés constituent cap a una nova República catalana ha de ser irreversible. I totes les forces democràtiques i republicanes han de sentir-se partícips en aquest procés de canvi. Desaprofitar aquesta opció ens farà més febles a tots plegats. Aquest exercici de responsabilitat és per a tothom: independentistes, federalistes, republicans, sobiranistes, catalanistes, etc.
Amb l’exemple d’experiències municipalistes com les de Badalona, Guanyem la República barri a barri. Ruptura democràtica, drets socials, sobirania i Països Catalans. Com diu aquell anunci: “Qui diu que els somnis són fàcils?”